POLITÒLEGLa llei de ferro del vot econòmic, inexorablement, va complint-se: poc governs resisteixen el desgast d'una mala situació econòmica. Un any i mig després de presentar un contundent pla d'austeritat, basat sobretot en la reducció de la despesa, la falta de resultats comença a passar factura al Govern. L'evolució de l'economia és un factor fonamental per explicar la popularitat dels governs, i Catalunya no n'és una excepció. Tot i que el govern d'Artur Mas ha trigat divuit mesos a patir el desgast, ara veiem com tots els indicadors -simpatia, proximitat, intenció de vot- van en la mateixa direcció, i mostren un clar canvi de tendència que pot complicar-li la vida. La carta, que fins ara havia ensenyat de tant en tant, sobre una hipotètica convocatòria d'eleccions anticipades per reforçar la seva posició parlamentària va fent-se cada cop menys creïble. Potser ara només té l'opció d'un canvi de govern, o d'aliances.
Ara bé: tot i el desgast, CiU tornaria a guanyar. Tot apunta que aquest lideratge s'aguanta ara mateix sobre dos pilars, que són els que han retardat fins ara el desgast: la imatge de Mas, que segueix sòlida, i la feblesa de l'oposició, especialment del PSC. Que els socialistes governessin quan va esclatar la crisi els fa ara com ara poc creïbles com a solució. Ens trobem, doncs, en una situació paradoxal en què el govern es desgasta i l'oposició, lluny de recollir-ne els fruits, es desgasta encara més.
Això podria comportar un fort creixement de l'abstenció, però també podria ser un terreny adobat per a nous partits. La capitalització del descontentament polític, que a Grècia ha afavorit Syriza i a Itàlia sembla que es condensa al voltant del Movimento 5 Stelle del còmic Beppe Grillo, a Catalunya podria impulsar formacions que actualment estan als marges del sistema, incloent-hi opcions xenòfobes.
L'altra novetat del CEO té a veure amb el creixement del suport a la independència. Aquesta tendència, que s'observa des que el CEO va començar la sèrie el 2006, sembla que s'ha accentuat en els últims mesos. Això ha fet pujar la preferència per un estat propi en la primera posició de les preferències constitucionals dels catalans, des del 13,9 del 2006 al 34% del 2012, i, el que és més cridaner, la intenció de vot a favor de la independència en un hipotètic referèndum ja se situa per sobre del 50%. Tot i que pot haver-hi petites oscil·lacions dins dels marges d'error de l'enquesta o episodis conjunturals, el fet d'observar una tendència clara i constant des de fa sis anys confirma la idea que no és un fenomen passatger, sinó que expressa un canvi de fons.
Independentisme de butxaca
Què ha impulsat l'independentisme els últims sis anys? Més enllà del procés de l'Estatut i la reacció a la sentència del TC -que va accentuar la tendència- una de les claus podria ser el que recull una de les noves preguntes del Baròmetre: un 55% dels enquestats pensen que si Catalunya es convertís en un estat independent el nivell de vida milloraria, per un 13% que pensen el contrari. Davant d'una situació de crisi profunda, sembla que el discurs de l'independentisme pràctic, que veu la independència com una opció per millorar les condicions de vida dels catalans, ha quallat. Fins i tot el comparteixen gairebé quatre de cada 10 votants socialistes.
