Les Corts Catalanes: l'origen del pactisme català

Les Corts Catalanes, o Cort General de Catalunya, són, segons molts historiadors, el model perfecte de parlamentarisme medieval i constitueixen el nucli de la tradició pactista catalana. Amb els seus orígens en les corts comtals instituïdes per Ramon Borrell als voltants de l'any 1000, a partir del 1283 es consoliden com a veritable òrgan legislatiu amb el qual el rei ha de pactar per poder governar i esdevenen així un autèntic contrapès legal que obliga el monarca a negociar amb els tres braços: el noble o militar, l'eclesiàstic i el reial, que corresponia a la representació dels ciutadans i els burgesos de les viles. Les Corts es feien únicament al Principat, l'Aragó i el País Valencià tenien les seves pròpies Corts. El Regne de Mallorca, el monarca del qual era feudatari del rei d'Aragó, no en tenia, i enviava delegats a les Corts Catalanes. La majoria de sobirans catalans van convocar Corts, però Pere III, fent honor al seu sobrenom, el Cerimoniós, les va convocar més vegades que no pas cap altre monarca. La necessitat de dotar les Corts Catalanes d'un òrgan permanent va provocar el naixement de la Diputació del General o Generalitat, que lentament es va anar consolidant com a veritable poder executiu català. L'arribada dels Àustries va provocar una paràlisi de les Corts perquè eren un obstacle a l'absolutisme que s'imposava a Europa. Les Corts Catalanes es van reunir una setantena de vegades entre els anys 1283 i 1706. Carles III va ser proclamat rei en aquestes últimes Corts i Felip V, després de la Guerra de Successió, les va abolir per sempre més.