ANÀLISI

Gibraltar i el “cas dels catalans”

Els catalans van convertir Gibraltar en un punt d’arrencada del comerç amb Amèrica

La geopolítica i la història acaben relacionant de manera íntima espais i territoris aparentment llunyans. Aquest és el cas de Gibraltar i Catalunya. La vinculació apareix durant la Guerra de Successió, ara fa 300 anys, però, com un Guadiana, apunta de nou cada cop que es belluga el fràgil equilibri europeu. El temps dirà si les flamarades dialèctiques d’avui acabaran tenint conseqüències.

En els compassos inicials de la Guerra de Successió a la Península, Gibraltar va ser la primera plaça hispànica conquerida per Carles III d’Habsburg, arxiduc d’Àustria, en el seu combat contra el duc Felip d’Anjou, o Felip V. La flota aliada que va conquerir Gibraltar l’agost del 1704 havia recalat abans a Barcelona i hi havia iniciat un setge, finalment fallit. L’operació aliada comptava amb una conspiració dins de la ciutat, que havia d’obrir el portal de Sant Antoni a les seves tropes. El descobriment de la conspiració va portar uns centenars de barcelonins a refugiar-se als vaixells aliats quan van embarcar de nou. Així doncs, entre els aliats que van conquerir Gibraltar en nom de Carles III, hi havia ja una presència significativa de catalans. L’historiador Narcís Feliu de la Penya esmenta als seus Anales de Cataluña, publicats el 1709, els noms dels 147 que van participar en la Compañía de Españoles de Gibraltar, 80 dels quals, si més no, eren catalans. Entre aquests cal destacar el capità de cavalleria Francesc Armenter i Pujol, austriacista de primeríssima hora, i Josep Corrons, alcaid i després sergent major de la fortalesa, fins que el 1719 va ser destituït pels britànics.

La signatura a Gènova d’un pacte de rang internacional entre Anglaterra i la resistència catalana (1705) i el consegüent desembarcament victoriós de l’esquadra aliada a Barcelona van capgirar el rumb de la guerra. Amb l’esquadra borbònica arraconada a la Provença, els catalans van convertir Gibraltar en un punt d’arrencada del comerç amb Amèrica. La Companyia Nova de Gibraltar, fundada el 1709 per diversos accionistes catalans, va néixer amb aquest objectiu.

Com és sabut, el tractat hispano-britànic signat a Utrecht el 1713 va posar fi a la guerra internacional. En el seu article 13, Felip V concedia als catalans “tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles”, que era una manera amable de dir que imposaria les lleis de Castella al Principat. I en l’article 10 cedia a la Gran Bretanya “la plena i entera propietat de la ciutat i els castells de Gibraltar, juntament amb el seu port […], absolutament, perquè la tingui i gaudeixi amb enter dret i per sempre, sense cap excepció ni impediment”.

Durant els catorze mesos de setge de 1713-1714, els ambaixadors catalans van reivindicar reiteradament el suport dels antics aliats a una República Lliure de Catalunya, i van comptar amb la simpatia d’una part de l’opinió pública britànica. La reivindicació va reaparèixer a l’exili en totes les noves conjuntures bèl·liques internacionals, i va donar lloc a la publicació d’opuscles com Via fora als adormits (1734), en què s’apel·lava als compromisos contrets per Londres.

Però, a diferència de Menorca, reconquerida pels espanyols a començament del XIX, Gibraltar s’ha mantingut vinculat a la Gran Bretanya fins i tot en els moments més difícils. Cal destacar que la dictadura de Franco va pactar secretament amb Churchill la no ingerència en el Penyal el 1942, quan les Potències de l’Eix dominaven el continent, a canvi de la pervivència del règim en cas de victòria aliada.

Tanmateix, a la fi de la II Guerra Mundial, l’influent nucli d’exiliats catalans a Londres va remoure de nou el “cas dels catalans”, i el va vincular al futur de Gibraltar en un context, el de la descolonització i la fi de l’Imperi Britànic, en què semblava que el Penyal retornaria a l’estat espanyol. Des d’aquesta perspectiva, la modificació de l’article 10 d’Utrecht havia de suposar també la supressió del 13 i, doncs, la recuperació de la sobirania de Catalunya: la nostra devolution.

Ara el Brexit obre unes noves perspectives, a les quals caldrà estar atents. Com tots els governs democràtics del món, el govern de Catalunya haurà d’actuar amb una única prioritat: els interessos nacionals de Catalunya.