Publicitat
Publicitat

ETA 25 ANYS DEL PITJOR ATEMPTAT

La massacre de la Meridiana va iniciar l'autocrítica a l'esquerra abertzale, però ETA la va aprofitar per estendre el terror amb el recurs del cotxe bomba

Hipercor, el principi del final

"Hipercor va ser un error, com s'ha reconegut; un error de com fer-ho, que crec que no es va calibrar, que ho van plantejar malament; per nosaltres, Hipercor va ser més dur que una caiguda de militants". Izaskun Rekalde s'expressava així la tardor del 1987, poc més de tres mesos després de l'atemptat, i acabaven de detenir el seu company, Santi Arrozpide, Santi Potros , acusat d'inductor. La foto d'ella amb la filla a coll i expressió d'angoixa, quan també l'enxampaven els agents dels CRS francesos, voltava per les rotatives europees. Rekalde tenia al darrere una biografia empeltada d'ETA, amb accions de pel·lícula com la fuga de Segòvia.

Ella, amb tot aquest bagatge, criticava Hipercor sense embuts. Tarda a casa seva, a Biarritz, un cop alliberada. "Hipercor va ser un trauma terrible, terrible, terrible; és veritat, no és per justificar-nos ni res d'això; jo recordo que estava en una casa i van donar la notícia per la ràdio, vaig pensar que devia ser mentida, una altra cosa, un malentès". L'obsoleta cinta magnetofònica conserva tanmateix la seva basarda.

Ni la policia es va creure que ETA hagués liderat la massacre, com consta en la diligència 8.301 de la comissaria de Sant Andreu, del 25 de juny del 1987: "Mai no es podia haver pensat que cap organització terrorista pogués atemptar indiscriminadament en un establiment comercial, contra personal civil". Però va ser la cruelíssima realitat amb la conseqüència irreversible de 21 morts i 39 ferits (xifres del sumari), algun dels quals encara n'arrossega nafres que mai no es tancaran, invalideses que no es remuntaran, llangor al cervell.

ETA es va autocriticar en un comunicat publicat pel diari Egin el dilluns 22 de juny: "Volem testimoniar la nostra pena a tot el poble català i a les famílies i amics de les víctimes innocents en particular; fem nostra la sincera censura del poble treballador basc i català, acceptant sense descàrrec la gran responsabilitat que ens correspon per aquest succés luctuós". Txema Montero, que tot just feia nou dies que assolia escó de diputat al Parlament europeu, amb 39.693 vots catalans, la xifra més elevada de fora del País Basc, parlava igualment de "crítica enèrgica", i reblava el clau en la primera sessió plenària a Estrasburg.

Temps després, una nova crítica igualment presa de simbolisme per qui l'emetia i des d'on: Iulen de Madariaga, el fundador d'ETA que havia teoritzat sobre el recurs de la violència, des de la presó parisenca de Fresnes: "Els militants del MLNV hem de mostrar gran lucidesa i més coratge moral per entonar un mea culpa públic sense pal·liatius ni atenuants". Iniciava arran d'Hipercor el seu particular viatge al final de la violència, Hipercor demostrava que la violència "defensiva i selectiva" havia esdevingut una altra cosa, que transgredia els propis límits i que acabaria perjudicant l'independentisme que sobre el paper l'inspirava.

Després d'Hipercor, però, ETA va tensar la corda, i del que es va qualificar d'error, sense relació de causa-efecte, es va passar a una estratègia de pressió en una doble via: "La socialització del sofriment" en la "guerra prolongada de desgast", encaminats a obligar el govern a negociar o, si més no, a constituir-se com a problema polític d'amenaça de la seguretat ciutadana i de vulnerabilitat de l'Estat. Les dades corroboren que aconsegueixen ser el 60% dels temes de portada dels diaris de més tirada en la dècada 1987-1997, i sovint les enquestes assenyalen el terrorisme com a principal preocupació dels ciutadans. El cotxe bomba és essencial per estendre la por i carregar de significat la paraula terrorisme . L'any d'Hipercor, ETA fa detonar 19 cotxes, que fan 9 morts militars, 25 de civils i 121 ferits. L'increment de víctimes civils serà progressiu, i també serà progressiu el rebuig popular.

L'Estat va respondre primer policialment, amb cops diversos a la direcció i la desarticulació del comando Barcelona, i després políticament amb el Pacte d'Ajuria Enea, del 12 de gener del 1988, aïllant l'esquerra abertzale a partir d'un acord previ entre el president González i el lehendakari Ardanza. Des d'allà va traçar un recorregut també amb ramificacions, que es tancarà amb la llei de partits del 27 de juny del 2002, després d'haver passat pel Pacte Antiterrorista del 8 de desembre del 2000. ETA va ampliar els seus objectius de militars a polítics; l'Estat va replicar amb la mateixa moneda, va començar atacant ETA i va seguir colpejant l'esquerra abertzale amb il·legalitzacions.

La suma de la reflexió interna i l'autocrítica de l'esquerra abertzale, de la repressió estatal i internacional en tots els seus registres, i de la mobilització popular contra la violència, ha contribuït a l'escenari esperançador actual. Això comença d'alguna manera a Hipercor.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT