La justícia climàtica també és justícia social
El ‘mea culpa’ d’Obama s’ha de convertir ara en acció decidida per frenar el canvi climàtic
Han hagut de passar gairebé 20 anys per veure els líders dels dos països més contaminants del món, els Estats Units i la Xina, fent front comú contra el canvi climàtic. Així almenys ho van escenificar ahir a París, a l’inici d’una cimera que es presenta com una última oportunitat per salvar el planeta del desastre climàtic que suposaria que la temperatura mitjana global augmentés dos graus. Resulta especialment significatiu el mea culpa entonat ahir pel president nord-americà, Barack Obama, que va reconèixer el paper cabdal del seu país com a responsable del canvi climàtic, ja que és qui més ha contaminat durant més temps. Però Obama ha de passar dels discursos als fets, de les paraules a l’acció, perquè tal com va dir ahir: “La nostra generació no en veurà els resultats. Però ho hem d’aconseguir pels nostres fills i néts”. Ara mateix, el títol de principal contaminador global del planeta l’ostenta la Xina, tot i que per una qüestió de demografia les emissions per càpita són molt inferiors a les de qualsevol país d’Occident. Per això el president Xi Jinping va posar l’accent en la cooperació (va demanar “un acord win-win ”) i en què cada país faci aportacions en funció de les seves capacitats.
Més enllà, però, dels dos gegants hi ha un ampli ventall de posicions: des de països emergents com el Brasil o Rússia, reticents a limitar les emissions, fins a microestats com Tuvalu, un arxipèlag polinesi que desapareixerà engolit pel Pacífic si no s’evita el desglaç dels casquets polars i la consegüent pujada del nivell del mar. El president francès, François Hollande, va estar encertat quan va esgrimir el concepte de “justícia climàtica”. “Els països més pobres són els que menys contaminen, però alhora són els més afectats. Cal buscar la justícia climàtica”, va dir Hollande.
¿Seran capaços els 150 estats que van ser ahir a París de coordinar les seves polítiques per frenar el canvi climàtic introduint aquest concepte de justícia social? ¿Ajudaran els països rics als pobres per no posar en perill el seu desenvolupament? ¿Serem capaços, en definitiva, de sacrificar-nos pels fills i els néts? La resposta ha de ser forçosament afirmativa. Perquè no hi ha planeta B.
