Publicitat
Publicitat

Ni modèlica ni pacífica: més de mig miler de morts entre el 1975 i el 1982

La Transició no va ser un conte de fades. Hi va haver violència. Molta. Segons un estudi d’Ignacio Sánchez-Cuenca i Paloma Aguilar Fernández, entre l’1 de gener del 1975 i el 31 de desembre del 1982 a Espanya van morir 504 persones a conseqüència de la violència política al marge de les forces de l’Estat. El 71,6% (361 persones) van ser víctimes de la violència independentista, protagonitzada sobretot per ETA; el 13,3% (67 persones) van ser víctimes de la violència revolucionària, i el 15,1% (76) van morir a mans de l’extrema dreta. Les víctimes sovint eren civils innocents. Un grup d’extrema dreta -els autors mai van ser jutjats- va col·locar una bomba contra la revista Papus que va matar el conserge i va provocar lesions i ferides a 17 persones. Un dels més sagnants va ser l’atemptat contra els advocats laboralistes del carrer Atocha: van morir cinc persones.

Aquests grups antidemocràtics perseguien que s’escampés la sensació de desordre i violència. Volien precipitar una intervenció involucionista de l’exèrcit. La Triple A, Acción Nacional Española, Grupos Armados Españoles, Guerrilleros de Cristo Rey, Comandos Antimarxistas o PEN van atemptar contra llibreries, associacions veïnals, espais catalanistes, grups d’esquerra... Per exemple, el grup ultradretà PEN va destrossar la seu d’Enciclopèdia Catalana i va omplir les parets amb frases com “ Catalanistas al paredón ”.

Morts no investigades

Segons els historiadors, i en contra del relat que s’ha volgut transmetre de la Transició, aquells anys no van ser pacífics. “No va desembocar en una guerra civil, però no van ser uns anys pacífics”, afirma Xavier Casals. “Ha quedat el relat que va ser una transició no conflictiva, i això és una gran mentida. Hi va haver una utilització de la violència política molt gran. Anar a una manifestació era arriscar-se a morir, a perdre un ull o a ser apallissat. La manifestació de l’11 de setembre del 1977 va acabar amb un mort, i també la del 1978. Durant la Transició hi va haver un mort cada quatre dies. I més de 2.500 persones van ser hospitalitzades”, argumenta Mayayo.

“Hi va haver moltes víctimes a les fàbriques i al carrer. Trets a l’aire que no van anar a l’aire. Moltes de les morts no s’han investigat mai. La policia de la Transició era franquista i les autoritats i alguns jutges van encobrir-la. És la típica solidaritat repressiva”, assegura Borja de Riquer. Una petita protesta podia provocar la descàrrega policial. Mayayo recorda el tràgic succés de Súria: “El juliol del 1977, a la festa major, l’alcalde obligava a anar vestit amb corbata. Els joves es van rebel·lar contra aquesta norma. Hi va intervenir la Guàrdia Civil, que va disparar i va matar Roque Peralta, pare de tres fills”, explica. També hi va haver guerra bruta. Dos militants de la CNT van ser acusats d’haver tirat còctels Molotov a la sala de festes Scala, al passeig de Sant Joan, després d’una manifestació el gener del 1978. Anys després es va demostrar que era un muntatge orquestrat per confidents de la policia.

Marta Rovira, a Les memòries de la Transició. Un exercici d’apropiació de la història, qüestiona els primers estudis que es van fer i que ressalten que la Transició va esdevenir un model de referència internacional adjectivada amb la idea del “miracle espanyol”: “S’exposa un relat que conté un missatge molt clar: la Transició és un procés exemplar i, de fet, l’únic procés possible”, afirma. Però “ni és modèlica ni va ser model per a cap país”, afirma Risques. “A Xile i a l’Argentina han superat la llei d’amnistia, aquí aquest pas no s’ha fet. A Espanya la cultura franquista s’ha mantingut viva i activa”, afegeix.

Més continguts de