Algunes reflexions post 22M: CiU i PSC

Tan sols un dia després de la celebració de les eleccions municipals a Catalunya comencen a aflorar les primeres anàlisis sobre els resultats obtinguts per cada partit polític i sobre les perspectives de futur que es dibuixen en el mapa català a partir d’avui. Nosaltres no volem ser menys, i per això plantegem algunes de les que creiem que han estat les claus de les eleccions. Avui analitzem el cas de CiU i PSC; en els subseqüents dies anirem analitzant la resta de formacions polítiques. 1. La rotunda victòria de CiU. Convergència fa vàlids els pronòstics més agosarats i no només s’emporta autèntics feus socialistes com Reus, Mataró, sinó que guanya Girona i s’endú l’alcaldia del cap i casal. A això se li ha d’afegir unes molt elevades probabilitats que finalment pugui emportar-se també la Diputació de Barcelona, un autèntic cuirassat del socialisme català i quelcom inimaginable de guanyar fa uns pocs anys. Aquesta derrota planteja però una nova problemàtica per la federació nacionalista: descartats els pactes amb PxC, queda per veure què farà CiU amb el PP: tant a l’Ajuntament de Barcelona com a la Diputació el seu suport seria clau, mentre que una possible aliança amb ells a Tarragona podria prendre l’alcaldia a Josep Fèlix Ballesteros. A canvi, és probable que el PP demanés governar als dos municipis que ha guanyat amb majoria relativa, Castelldefels i Badalona. Ara bé, quina seria la reacció de l’electorat de CiU a aquesta estratègia justament ara en què els votants de la federació són més sobiranistes que mai? 2. La desfeta del PSC. Els socialistes han patit una derrota sense pal·liatius. Las desfeta de Barcelona és dura, però la més que probable pèrdua de la seva Diputació suposaria un cop molt dur per als socialistes. Àmpliament reconeguda aquesta institució com a un “cementiri d’elefants” on el PSC hi enviava les velles glòries ja defenestrades, la seva pèrdua permetria obrir els calaixos de la institució de manera similar al que el primer govern tripartit va fer amb CiU el 2003. Amb tot, el PSC ha aguantat el vendaval molt notòriament a Lleida i a Sabadell de les mans de dos candidats que han sabut sempre marcar un perfil propi en relació a la resta del partit. Per una banda el lleidatà Àngel Ros, que ha vist revalidada la seva majoria a l’alcaldia de la capital del Segrià a partir d’un discurs propi molt ben marcat, amb un perfil notòriament més catalanista a la resta del partit, i amb uns resultats de gestió de la ciutat molt satisfactoris a ulls dels seus conciutadans. Per l’altra banda, el socialista Manuel Bustos ha revalidat la victòria a Sabadell –a només un regidor de la majoria absoluta– malgrat que durant la darrera legislatura ha estat àmpliament criticat per les seves suposades males maneres de fer política al municipi i pel seu caràcter fortament personalista. Justament són aquests motius els que impossibiliten més a Manuel Bustos per erigir-se com a líder del PSC català. La seva proximitat a l’ala més espanyolista del PSC tampoc l’ajudaria. Tot al contrari que l’alcalde de Lleida. Àngel Ros sembla a hores d’ara ben posicionat per la cursa en la successió de José Montilla com a secretari general dels socialistes catalans. El debat successori no trigarà a aflorar i de ben segur que la relació del PSC amb el PSOE serà un dels temes de campanya més rellevants. El PSC sap que s’ha de renovar. Serà però el nou secretari general capaç de marcar perfil en relació a Madrid? El futur del PSC és incert, però a hores d’ara sembla difícil la remuntada electoral en un futur proper sense que el seu nou candidat sigui capaç de diferenciar-se dels socialistes a Madrid.  

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT