Mediterrània, en femení: més poètic, més complet
L’escultura d’Aristides Maillol no s’inspira en el mar, sinó en la Grècia clàssica, i no ens vol dir res. L’estètica és el missatge
Si no hi hagués arribat el tren, Banyuls continuaria sent un poble bufonet, de poques cases, enclotat entre penya-segats. El ferrocarril va ser clau perquè aquest llogarret fronterer que es comunicava per via marítima estigués més connectat al món. El ferrocarril va transformar el municipi de seguida. Un exemple del revulsiu que va suposar: des del principi del segle XX hi acudien un munt de visitants atrets pel Laboratori Aragó, un important centre de biologia marina, fundat com a annex a la Sorbona el 1881.
Si no hi hagués arribat el tren, Aristides Maillol, pertanyent a una família de treballadors de la vinya, mariners i contrabandistes, que des de ben jove tenia passió per les arts primitives, l’escultura khmer, índia, egípcia i grega, no hauria pogut dedicar-se al que l’entusiasmava ni hauria tingut la projecció que va tenir, certament més a França i en altres països que a Catalunya. Sí, a Barcelona hi té un carrer, i el seu nom s’ha escrit força durant molts anys -abans del declivi de les cartes postals- perquè en aquesta via hi ha la seu de les oficines del Barça. Però no deixa de ser un carrer de segona, que, malgrat això, alguns volen rebatejar per posar-li el nom de Johan Cruyff. Quina bestiesa! ¿A qui se li acut rebatejar un carrer, si no és que és d’un franquista? I no ho dic per Cruyff, sinó per Maillol, esclar.
Maillol va morir el 1944 a causa d’un accident de trànsit que havia patit deu dies abans, quan tornava de visitar el pintor Raoul Dufy. Una desena de persones van assistir al seu enterrament a Banyuls. Eren circumstàncies difícils, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. L’any 1961, el seu fill, coincidint amb el centenari del naixement, va decidir fer realitat la voluntat de l’artista de ser enterrat amb una de les principals escultures que havia fet, probablement la que més estimava, Mediterrània, que va instal·lar al taller que tenia uns quatre quilòmetres a l’interior del municipi.
Arribo a Banyuls de la Marenda (Banyuls-sur-Mer, en diuen) després de serpentejar entre vinyes. El mar és avui una bassa d’oli. I desèrtic. Hi ha tan sols dos triangles blancs immòbils. Em dirigeixo de seguida cap a l’interior, cap al que va ser el taller d’hivern de Maillol (actualment Museu Maillol) -a l’estiu anava a París-, on feia pintura, dibuix i petites escultures, ja que només s’hi anava a peu, i no era qüestió de carregar grans peces. És un indret amb poques cases, allunyat del brogit de la civilització. Es veu que quan hi treballava Maillol era un lloc d’allò més salvatge, sense corrent elèctric ni aigua corrent: hi baixa un rierol, però. Una arcàdia, vaja.
L’escultura, ubicada damunt la tomba de Maillol, és a l’aire lliure. Soc en un cementiri particular, envoltat de xiprers. ¿Hi eren abans que s’hi enterrés Maillol, els xiprers? Em diu el responsable del museu que sí, que els va posar Maillol per evitar els voyeurs que volguessin veure la model, que posava nua, esclar, per a ell. “I no et pensis que la model hi era tot el dia. No eren pas barates, les models, de manera que Maillol feia uns dibuixos de la model, i després l’escultura la feia seguint els dibuixos”, m’explica.
No és la mar, és Grècia!
El nom de Mediterrània no es refereix, en aquesta escultura, a la mar. És curiós que totes dues paraules, Mediterrània i mar, accepten masculí i femení amb el mateix significat! Són ben poques les paraules -amor, color, crisma, rubor- que poden ser indistintament masculines o femenines sense que canviï gens el seu significat. Però el femení sempre és més... poètic? Complet? Deia que Maillol no va batejar Mediterrània referint-se a la mar, ho va fer referint-se a la Grècia antiga, on hi ha la llavor de la nostra cultura.
“És amb Maillol que comença l’escultura moderna: més ben dit, és amb Mediterrània que l’escultura recupera la seva plena tridimensionalitat, s’allibera de tot llast superflu i s’encamina cap a una creixent abstracció”, diu Àlex Susanna, que va comissariar l’exposició Maillol i Grècia del 2015 al Museu Marès. Rememorava el viatge que Maillol va fer a Grècia, un dels episodis més decisius de la seva trajectòria. Hi va poder contemplar les escultures clàssiques i va refermar el seu ideal estètic de les formes nues i llises, sense detalls anatòmics. Un cànon artístic que definia com a “plena tridimensionalitat” i que va acabar tenint gran rellevància en l’escultura moderna del segle XX i, molt particularment, en la noucentista i postnoucentista catalana.
“A diferència dels seus predecessors, l’obra de Maillol no pretén dir-nos res: se’ns imposa per la depuració de la forma i la possibilitat de fer-hi el tomb sencer. Qualsevol angle des d’on pot ser contemplada és igualment satisfactori, no n’hi ha cap de preferent, l’obra ens parla des dels 360 graus. Ens parla i ens interpel·la, però sense voler dir-nos res en especial: s’ha alliberat de qualsevol missatge literari, mitològic o fins i tot al·legòric”, diu Àlex Susanna. I afegeix: “Maillol va objectivar l’escultura tal com Cézanne i Debussy ho havien fet amb la pintura i la música; va crear per primera vegada en la història una escultura feta només escultura i que només volia ser escultura”.
Marxo de Banyuls captivat per com Maillol va aconseguir fondre en bronze de manera extraordinària la bellesa femenina i l’equilibri de les formes.
Una dona asseguda i equilibrada
Mediterrània (atenció!: no pas La Mediterrània ) és una escultura de bronze que reposa sobre la tomba del pintor, gravador i escultor banyulenc Aristides Maillol (1881-1944), davant de l’edifici que va ser el seu taller, a Banyuls de la Marenda. Maillol va fer aquesta bella peça d’una dona asseguda i equilibrada l’any 1905. De Mediterrània n’hi ha versions en diversos punts d’Europa. A més de la de Banyuls, se’n poden contemplar, fetes de diferents materials, en altres entorns privilegiats: en marbre al jardí de les Tulleries de la ciutat de París; de pedra a la població de Winterthur, a Suïssa, i també de bronze, a la Casa de la Vila de Perpinyà. A Mediterrània encara s’hi nota una certa influència d’Auguste Rodin, però ja s’evidencia una evolució cap a un estil que té el propòsit d’objectivar l’escultura.
