L’últim partit de la pitjor temporada
Aquesta setmana, llegint i escoltant alguna crònica neutral del derbi, he pensat en uns pòsters tronats que decoraven algunes habitacions fa anys. Eren de roba, d’un blanc trencat i amb la vocació de ser graciosos. El més típic era el dels deu manaments d’ El jefe, en què podies trobar perles com “El jefe no llega tarde, le retienen ”. Hi he pensat perquè m’he trobat frases semblants tot i que no tenien la vocació de fer gràcia: Messi no insulta, es defensa d’una trepitjada (de fa quatre mesos); Suárez no s’enriu d’un company de professió, celebra un gol amb caràcter; Mascherano no trepitja el contrari, fa faltes tàctiques; Piqué no provoca, fa broma des de la seva intel·ligència.
Però oblidem el derbi i, posats a fer, oblidem la temporada sencera. Abans, però, ens queda un últim capítol d’aquest trist relat, un tràmit en què ens juguem força diners de les televisions i el poc orgull que ens queda. Amb aquest sentiment negatiu -compartit per tots els pericos- arribarem al partit de l’Eibar. I diferents veus plantegen un acte de protesta, expressar la nostra queixa per la mediocritat i la vergonya que hem patit aquesta temporada. No hi estic d’acord.
Mai he xiulat un jugador del meu equip. Puc haver expressat disgust en una jugada concreta, però mai he protestat contra ell. Perquè, tot i que sé que són professionals i que guanyen molts diners, són els meus guerrers, són els meus. No hi tinc una relació ni de client ni de propietari. De petit els veia com uns herois. Ara, com uns amics dels meus fills. Nanos joves que fan el que poden. I si no guanyen és perquè no en saben més i perquè han jugat tota la temporada sense entrenador. De fet, mai he tingut la sensació que un jugador de l’Espanyol em prengués el pèl (Òscar Garcia seria l’excepció). He acceptat jugadors als quals no podia ni veure (Fortes), he convertit en ídols jugadors molt limitats tècnicament (Pacheta, Arabí, Chica), hem fet nostre un símbol dels altres (Iván de la Peña), hem tingut la pitjor parella de porters de la història (Biurrun i Meléndez). I mai els he xiulat. Perquè no en sé i perquè estic convençut que mentre eren al camp els seus desitjos eren exactament els mateixos que els meus.
En tot cas, diumenge s’hauria de xiular els responsables d’haver arribat fins aquí. No crec que hi siguin. Dani, el danisme, ens ha portat a un carreró que semblava no tenir sortida. Ell -traient-ne profit- n’ha trobat una. Confiem en aquesta nova fase que comença dilluns. I, sobretot, confiem que Mr. Chen hagi descobert que el de Vilassar és el pitjor dels assessors imaginables.
