Publicitat
Publicitat

El Barça noqueja l'Athletic amb una sortida elèctrica i moltes solucions en atac

L'últim "sortiu i gaudiu" es transforma en allau

Quatre anys de Guardiola resumits en 24 minuts. Sense muntatges. Això van ser els primers compassos de la final de la Copa del Rei d'ahir, que van sintetitzar tot el que ha significat futbolísticament aquest Barça històric. L'Athletic, rival honest en la batalla, agraït en la proposta, inconformista en la derrota, va ajudar a construir un escenari ideal per completar l'enèsima exhibició blaugrana i donar a Guardiola el seu 14è títol, el seu millor comiat. Sobre la gespa, deixant detalls inoblidables, una última actuació col·lectiva de museu.

Vestit dins el seu 4-3-3 habitual, el Barça d'ahir va ser una mostra dels quatre anteriors. Amb absències destacades, però supervivent. Actualitzat tàcticament, però reconeixible. Amb moments de menys domini, però igualment inimitable. El 0-3 matiner va eliminar tota opció de viure un final nerviós i va regalar minuts de passeig tranquil, d'assaborir cada gest, cada consigna del tècnic de Santpedor als seus jugadors. Eren les últimes.

Huracà ofensiu

Sobre una base de quatre defenses amb una immensa implicació ofensiva, el Barça va moure's amb molts efectius a camp rival per dominar l'Athletic, arraconar-lo sense pilota i desesperar-lo en les seves persecucions defensives home a home. Els bascos van voler morir amb les seves idees i, sempre al límit, van pressionar el Barça ben amunt. Fins i tot amb 0-3 i amb tot perdut, l'Athletic va insistir i això li va permetre evitar una golejada dolorosa.

Els de Guardiola van saber superar la pressió basca corrent els riscos de sempre: dos centrals ben oberts, molt més enllà del pic de l'àrea, oferint a Pinto una sortida en curt que avançava amb alguna passada interior quan Busquets, Xavi o Iniesta podien aparèixer entre línies, o amb alguna conducció quan els moviments col·lectius generaven els carrils adequats per a la sortida neta dels centrals. Piqué, assemblant-se al dels primers anys, va tornar a ser aquell defensa imponent en la cavalcada, segur en la base de la jugada. Els laterals, Adriano i Montoya -fent d'Alves amb personalitat pròpia-, van avançar les seves posicions per rebre sempre en una línia superior, a l'alçada de Busquets en sortida de pilota, i molt més enllà quan l'atac progressava.

Allunyar els marcatges

Bielsa va voler convertir el partit en deu batalles individuals, però, sense pilota, no va saber com aturar el vendaval blaugrana en els primers minuts. Amb la lliçó ben apresa, el Barça va treure el repertori de les seves circulacions a un o dos tocs per tornar bojos Muniaín, De Marcos i Susaeta. Tots ells eren incapaços de trobar l'equilibri entre defensar el posseïdor de la pilota, la línia de passada i el moviment a l'esquena d'Iniesta, Messi i companyia. Els interiors van ser molt profunds, per aparèixer en moments estratègics. El Barça sempre va trobar algun home lliure amb qui jugar.

L'alegria defensiva de l'Athletic va deixar Messi davant un últim terç de camp obert per traçar perilloses conduccions. L'argentí, crescut amb la millor versió de Pedro, va aprofitar-se de la feina bruta entre els centrals que li feien el canari i Alexis. El Pep Team dictador va resoldre la final en 24 minuts. Després en va tenir prou a resistir. Competitiu. Disciplinat. Ferotge. Amb l'ànima de Guardiola. Fins al final.

Més continguts de