No he vist mai res més plebiscitari

EL SOBIRANISME va assumir un repte difícil, convertir unes eleccions normals en plebiscitàries. Perquè ho fossin del tot no només calia la voluntat dels més interessats, els del sí, era imprescindible que els del no s’ho prenguessin seriosament. Hi havia qui pensava que si els del no els donaven un caràcter convencional el resultat seria molt qüestionable. Doncs que es deixin de preocupar. Mai he vist res més plebiscitari. Ja hem tret la Guàrdia Civil, els militars amb dies extres per votar, la carta de Felipe, uns mitjans majoritaris alineats amb qui ha de sortir i qui no cal que surti, els empresaris amics, tot l’aparell de l’Estat. Ja està, són plebiscitàries, sobretot perquè els del no s’ho han pres així, amb aquest entusiasme. No estan ni en la fase d’ignorar-les ni de riure-se’n, estan en la d’atacar. És el que passa quan ja t’ho has pres com un fet decisiu per al futur.

Com que ara ja són els del no els que s’ocupen de donar valor al 27-S amb la seva mobilització, el sobiranisme té tot el temps per dedicar-se a convèncer, a seduir. L’hauria d’aprofitar. I hauria de mirar de marcar agenda, mantenir el to, liderar-ho en positiu. És evident que ja s’ha decidit que la campanya ha de ser bruta i tensa. Sabent qui ho ha decidit, la solució és molt senzilla: no deixar-la embrutar, en la mesura que sigui possible. Cada dia tinc més clar que, al costat dels poders fàctics, la quantitat de mitjans i les estructures d’estat mobilitzades, el sobiranisme té només la seva gent. Remarco el només en positiu, perquè és molt tenir la gent, i és meritori tenir-la en una situació tan complicada. El 27-S es podrà comptar si és gent suficient, si és prou constant, serena, decidida.