El dret de tots a buscar-nos la vida, i trobar-la
UN DELS BENEFICIS col·laterals d’estar patint és que t’augmenta la capacitat d’empatitzar amb els que pateixen. Quan reps l’avís que ets mortal i et conjures per aprofitar-lo per viure millor i viure tant com puguis et trenquen el cor les històries dels que moren injustament buscant-se la vida.
Penso en els refugiats, en els nens que han trobat la mort dins d’un camió, però també en Mor Sylla. Tenia la meva edat, duia quinze anys aquí, set a la Costa Daurada. Diuen que era de bona pasta, que ajudava els seus compatriotes, molts li devien diners, feia de mediador. Havia fet de paleta i treballat en un càmping, i amb la crisi va acabar venent al top manta de Salou productes falsificats d’aquests que tanta gent compra. Una manera desgraciada de buscar-se la vida: si fos un gran negoci no es deixaria en mans dels immigrants condemnats a sobreviure al límit, de corredissa en corredissa. Penso en el que em va dir la filòsofa Judith Butler, com a través del llenguatge i les etiquetes que posem a les persones s’aconsegueix que hi hagi morts que no mereixen ser plorades. Em va entristir la mort de Mor Sylla, i encara més la fredor amb què alguns l’etiquetaven per no haver de lamentar que als cinquanta anys desapareixia absurdament una persona acorralada en un balcó.
La mort de Mor Sylla ha de ser plorada, com la teva o la meva. I hem d’evitar-ne més de gent condemnada pel seu lloc de naixement i perquè no tenen alternatives. Com la dels refugiats que fugen de la violència i aquí no troben cap pau perquè no els acollim. Toca plorar-los quan se’n van, i sobretot prendre mesures i donar-los oportunitats per no haver-los de plorar.
