Quan valorarem la cura de les persones?

QUE BONA QUE arriba a ser la Clara Segura, per favor! L’he vist i gaudit al monòleg Conillet, al Teatre Lliure, dirigida per Marc Martínez, retratant i despullant una mare esgotada que reclama descans. El suplica a crits. Un dels moments més impactants del text de Marta Galán és quan la protagonista reivindica la feina de cura de la societat, l’atenció a nens, adults i vells. I exigeix una recompensa.

Hem dissociat tant el treball, associant-lo a la productivitat i la remuneració, que les feines més importants del món amb molta diferència, les de l’atenció a les persones, o són mal pagades o no són remunerades directament. I que no es cobrin o les precaritzem fa que es menystinguin en el terreny laboral o que es deleguin com a sobreesforç esgotador i invisible, majoritàriament en dones sacrificades.

A vegades coneixes la història d’una dona del Perú, per posar un exemple, que per problemes econòmics es veu obligada a deixar els seus fills amb els avis, venir a Catalunya i treballar cuidant uns altres nens que no són seus per a una parella que fa hores extres, entre altres coses per pagar aquesta cuidadora, que, gràcies a no veure els seus fills i cuidar els d’una parella que tampoc veu els seus, acaba enviant una transferència mensual. Un embolic notable, contradictori, que s’aguanta amb pinces, que té poc sentit.

A l’obra, el personatge que interpreta de manera esplèndida Clara Segura -aneu-hi, sisplau- crida exigint una societat que posi ordre a tanta contradicció entre la feina i la vida. Una societat que no relegui les tasques més cabdals i més tendres, les de la cura, i les valori com cal. De moment anem en sentit contrari.