El foraster xerraire

Nova temporada d’ El foraster,que va arrencar a Sant Llorenç de Morunys. I ho va fer amb un èxit d’audiència extraordinari: líder amb 563.000 espectadors. El foraster s’ha guanyat la confiança de l’audiència i dels vilatans que l’acullen. Ha deixat de ser un estrany i s’ha convertit en l’heroi que irromp en la quotidianitat dels pobles. El micròfon a la mà i la presència d’una càmera li donen una autoritat immediata. Aquest punt d’impertinència en la interrupció de la vida dels altres, una certa tendència a preguntar massa i un excés de buscar el comentari picantó és potser la part que més enfarfega del format. Massa intervencionisme. Amb tot, Masferrer ha anat millorant el to (ja no parla com si els interlocutors fossin sords), i ha suavitzat la indiscreció televisiva per convertir-la en curiositat. Sap escoltar i és sensible, però el delata un punt d’impaciència. El programa de dilluns a Sant Llorenç de Morunys tenia escenes magnífiques i d’una poètica sensacional. En les escenes amb nens Quim Masferrer aconsegueix que aparegui la seva faceta més autèntica. La dels tres amics al costat del llac recordava poderosament el primer programa de l’any passat, quan amb una colla de nanos van pescar un silur al riu. La ingenuïtat dels nens li rebaixa el to de presentador obcecat per generar material televisiu útil i s’esforça més a indagar en el joc. I d’aquí en resulta molta més veracitat documental que no pas amb els seus esforços perquè la gent de poble exterioritzi la seva faceta més festivalera.

L’escena en què Masferrer es dirigeix al santuari de la Mare de Déu de Lord i es troba una família que hi porta una verge és d’una potència extraordinària. El moment en què col·loquen la imatge embolicada al muntacàrregues i l’àvia observa emocionada com s’enlaira tenia una força emotiva com poques vegades es veu a la televisió. I mentre la dona, aliena al fet televisiu, està en una mena d’èxtasi molt íntim que la càmera capta a la perfecció, El foraster li toca l’espatlla i li trenca el seu instant d’emoció: “Vostè resa, ara?” Tens la sensació que, quan entres més en sintonia amb els personatges, irromp la xerrameca de Masferrer. La imatge del mossèn carregant la verge amb tots fent processó al darrere és una escena genial digne de premi. El muntatge musical (excel·lent) hi ajuda molt. Hi ha instants en què no cal parlar tant perquè l’espectador es commogui. La guspira que encén la presència de Masferrer i bons càmeres que saben ensenyar el que convé sovint són suficients.