Les vergonyes de Cuatro
Un exemple de fins on pot arribar el cinisme informatiu el vam veure dimecres al vespre a Noticias Cuatro. El presentador, Miguel Ángel Oliver, ens estava fent aquest discurs sobre la necessitat de despertar consciències amb un pla molt tancat de l’Ailan mort a la pantalla del seu costat. I vinga a repetir-la tot fent literatura ensucrada sobre el mar i els somnis trencats, veient la criatura d’un costat i d’un altre. Després, per si encara no estàvem prou conscienciats, van fer un reportatge amb imatges històriques del fotoperiodisme per demostrar fins a quin punt els nens morts i ferits eren de gran utilitat a l’hora de sensibilitzar sobre els drames del planeta. Van fer un vídeo en què apareixien una dotzena de nens en diferents catàstrofes. Nens morts, ferits, malalts, espantats, succeint-se a un ritme constant. Un minut i mig. El primer ens el van ensenyar morint tirotejat a Gaza al costat del seu pare. Després, sis fotos fixes de la criatura espantada i després morta, amb zoom a l’escena. Després la nena mig morta a Somàlia al costat d’un voltor. Després zoom sobre la cara de l’Omayra, la nena que va morir davant les càmeres a Colòmbia entre la runa de casa seva. La seguia la nena del Vietnam víctima del napalm. Cada foto, una mica de zoom sobre la criatura. Un cadàver en descomposició mig desenterrat d’una nena morta a Bhopal s’anticipava a un nadó ple de runa. Al final hi van posar una mica de musiqueta i tot. Onze criatures mortes i malferides. Perquè potser amb el nen de la platja no en teníem prou. I el presentador, després d’aquell videoespectacle de l’horror, ens explicava orgullós la capacitat que té una foto de commoure’ns. Quin descobriment. Aquí s’amaga l’autèntica manipulació: els que fan creure que donen informació i capacitat de conscienciació i fan una merda d’espectacle pornogràfic i morbós aprofitant-se que al món hi ha nens que es moren.
Els mitjans que defensen amb vigor la sobreutilització de la foto de l’Ailan mort amb l’excusa de despertar consciències han tergiversat el debat cap a l’engany: informar o censurar. I no es tracta d’això. Defensar la prudència en la publicació de la imatge no és amagar la realitat. Es pot utilitzar amb la precaució que exigeix el dret a la intimitat. Hi ha molts mitjans que, hipòcritament, defensen que com més gros ho donin més sensibilitzaran el món sencer. No us enganyeu: la capacitat de commoure’ns no depèn de la mida d’una foto, de veure un mort de més a prop o d’exhibir-lo més temps en pantalla. La consciència social no s’adquireix gràcies a la poètica barata que hi posen alguns periodistes ni gràcies a la música trista que hi filtren de fons. Tampoc ningú no s’ha tornat més sensible gràcies a un zoom sobre la cara d’un nen mort.
