16/1:Confesso que fins dimecres donava per aturat el procés

Calien eleccions. Però les eleccions podien ser la manera de continuar el procés o la manera de donar-lo per acabat. La qüestió no era el calendari. Tampoc el nombre de llistes, tot i que era una dada simptomàtica. Per mi, unes eleccions catalanes en clau de referèndum significaven la continuïtat del procés, perquè permetrien votar sí o no a la independència. Però unes eleccions en clau simplement d’eleccions normals significarien tancar el temps d’excepcionalitat política que representava el procés i anar o tornar al temps de la política quotidiana: qui guanya, qui perd, qui mana... Fins dimecres pensava que anàvem a unes eleccions en clau d’eleccions, i prou. Game over. Però l’acord torna a obrir la possibilitat d’anar a unes eleccions en clau de referèndum. No és segur: els partits proposen i els electors disposen (però els electors disposen en el marc d’allò que se’ls ha proposat). L’acord fa possible reprendre el tremp, treballar junts i preparar bé unes plebiscitàries. També dóna temps a espatllar-ho, perquè els riscos són molts: la vida parlamentària de cada dia, les eleccions municipals... Però amb l’acord de dimecres l’esperança es va guanyar una pròrroga.