9/12: No aconsegueixo enganxar-me a la campanya electoral

I mira que ho intento. Voldria mirar-me els debats televisius, però de seguida me’n vaig al zàping. Votaré, això sí. Ho faré en clau catalana, amb convicció, però sense entusiasme. Però el gruix de la campanya electoral espanyola, el que figura que és central, no em provoca cap mena d’empatia. Sé que m’afectarà, però no aconsegueixo tenir la sensació que parlen del que m’importa i del que m’interessa. Tinc la sensació que estan plantejant debats virtuals, heràldics, previsibles, i que ho estan fent sobre un mapa de societat i sobre un mapa ideològic que no entenc, que no reconec com a propi, que em sembla finalment de cartró pedra. I no tan sols per la qüestió catalana. Em sembla un debat llunyà, fictici — i crec que també m’ho semblaria de Madrid estant — sobre problemes i posicions que han decidit que són els que toquen, però que trobo impostats. M’he enganxat més a la campanya de les eleccions veneçolanes o les franceses que a la de les espanyoles: potser perquè els temes em semblaven igualment aliens, però més reals, més de veritat, més del moll de l’os. O potser és que, en el fons, quan no et creus gaire una eina (i un estat és una eina) acaba no interessant-te gaire qui la fa servir.