1/4: No és dolent que la política es barregi amb la cultura

El que és dolent és que s’hi barregin el sectarisme, el partidisme o el maniqueisme. No pas la política, en el millor sentit del terme. Seria bo que el debat polític fos més conscient del seu fonament cultural: la política no pot ser només una confrontació d’interessos o una lluita pel poder, sinó l’espai de debat i arbitratge entre visions del món diverses, que neixen de les idees i, per tant, de la cultura. I també seria bo que els debats culturals fossin conscients de la seva naturalesa política: qui té visions diferents del món ha de tenir visions diferents de la cultura. De la intersecció entre política i cultura en neixen les polítiques culturals, tan necessàries -i tan ideològiques- com les sanitàries o les educatives. El problema és quan la política cultural se substitueix per dos succedanis. L’un, el monopoli -institucional o civil- del discurs sobre la cultura, des de la superioritat moral, que només considera legítima la pròpia posició i anatematitza la dels altres. L’altre, la confusió -o el camuflatge- de la política cultural rere la gestió cultural, presentada com a tecnocràtica i neutra, que té més a veure amb una gestoria que amb un Parlament. De les dues coses en tenim exemples pròxims.