11/8: “¡Me sea usted cosmopolita, coño!”

Espanya deu ser l’únic país en el món on una persona que només parla una llengua pot mirar amb menyspreu, condescendència o repugnància algú que en parla quatre i acusar-lo de ser poc cosmopolita, de ser aldeano. És a dir, on un monolingüe espanyol (tipus Rajoy, per entendre’ns) pot considerar que un bilingüe català-castellà que a més sap parlar anglès i francès no li arriba ni a la sola de la sabata pel que fa a cosmopolitisme i esperit universal. Això passa perquè hi ha sectors que han proclamant un indicador únic del cosmopolitisme: ser cosmopolita no és tan sols parlar castellà, això ho saben fer els uns i els altres, sinó proclamar i exercir la supremacia, la superioritat del castellà respecte a totes les altres llengües. Les peninsulars, per menors i aldeanas. Les estrangeres, per estrangeres. Si acceptes i compleixes aquest indicador, l’únic indicador veritable, tots els altres són menors: interès pel que passa a fora, coneixement de les cultures del món, domini d’altres llengües, plurilingüisme... Al contrari, puntuen a la contra. La mesura del cosmopolitisme és el castellà. Ergo, per culpa del nacionalisme català Catalunya ha deixat de ser cosmopolita. Tan cosmopolita que era en vida de Franco!