30 de desembre: 'Quan jo era jove el “què diran” era carca'
La por al “què diran” era vista com una limitació a la llibertat, en nom de les aparences, del culte al que era ben vist i correcte, encara que fos d’una manera hipòcrita. Coses permeses, que en teoria es podien fer, però que no es feien per la por al “què diran”. Em fa l’efecte que això ha tornat, però amb noms diferents, i ara figura que és progre. Per exemple, la crucifixió de Marc Márquez per la seva possible adopció de la residència andorrana, tot i que ell ha manifestat que continuarà tributant a l’estat espanyol, malgrat que considera molt injust el nivell de pressió fiscal. També la invitació a dimitir de la membre del Consell General del Poder Judicial Mercè Pigem per haver passat una quantitat legal de diners per la frontera andorrana. En tots dos casos, i en molts més, no se’ls acusa d’haver fet una cosa delictiva o il·legal, sinó que se’ls critica en nom de les aparences, del què diran. S’hi dóna noms nous: exemplaritat, coses legals però antiestètiques, coses que fan lleig... En el fons és el retorn del “què diran”: prohibir, en nom de les aparences i de l’escàndol públic, coses que són permeses per la llei. I endevinar darrere de les prohibicions un grau considerable de discrecionalitat i d’hipocresia.
