7/2: Ja n’hi ha prou de la “crisi de convivència”!
L’aspirant Pedro Sánchez és home de recursos retòrics limitats. Un d’aquests recursos és repetir les coses moltes vegades. De natural, quan una estupidesa es repeteix cada dia no provoca res més que tedi, però de vegades la repetició sistemàtica d’una falsedat pot acabar generant un estrany miratge de certesa. Sánchez porta dit un munt de vegades que a Catalunya hi ha una crisi de convivència provocada pel sobiranisme. Dues tonteries. Aquí no hi ha cap crisi de convivència: la convivència a Catalunya no és ni més complicada ni més tensa que a Sevilla o a Valladolid. El que hi ha és una enorme crisi de l’Estat: un altíssim percentatge de catalans -potser la majoria- no senten com a propi l’Estat que tenen i que paguen. I un percentatge encara més alt creuen que això s’ha de poder decidir a les urnes de manera pacífica i democràtica i que el poble català és el subjecte que ha de decidir-ho. En un marc de convivència, crisi de l’Estat. I el sobiranisme no n’és la causa, sinó l’efecte: un símptoma i una resposta a un malestar majoritari. Ja n’hi ha prou de parlar de crisi de convivència. De vegades, els qui ens alerten d’un mal són els qui el voldrien provocar. Criden al mal temps. Potser el desitgen.
