11/2: L’antipujolisme ha sobreviscut al pujolisme

No parlo de processos judicials, que ja veurem com acaben. Tampoc de debats morals ni històrics: com recollirà la història un període del nostre passat recent. Parlo del debat polític de present. Als anys vuitanta, per descriure i entendre el debat català, pujolisme i antipujolisme —tots dos!— eren conceptes clau. Per entendre el debat polític d’avui a Catalunya, el pujolisme ha deixat de ser un concepte operatiu, des de fa temps. Sobretot des de l’eclosió del sobiranisme, el concepte de pujolisme no serveix per al debat actual, encara que volgués. Aquest és un dels problemes del món convergent a l’hora de definir la seva identitat i el seu perímetre. En canvi, crec que l’antipujolisme encara serveix per explicar coses del present i que vol fer-ho. Potser perquè les persones, al llarg de la vida, canviem moltes vegades d’amics i molt poques d’enemics. O perquè l’animadversió (alguns en dirien odi i teoritzarien sobre les seves virtuts mobilitzadores en política) té més capacitat de resistència que l’afinitat o l’adhesió. És obvi que el sobiranisme no és la reencarnació del pujolisme, es miri com es miri. En canvi, hi ha una part de l’antisobiranisme que és i vol ser la reencarnació de l’antipujolisme.