9 de febrer: 'No és fàcil ser jutge (ni àrbitre de futbol)'

Figura que la societat posa els jutges com una mena d’àrbitres de la vida col·lectiva. En la sempre difícil interpretació de la llei, figura que hem decidit confiar en ells la feina d’arbitratge, posar la decisió en les seves mans amb el compromís d’acceptar allò que diguin. Però només ens agrada l’àrbitre quan pita penal a favor nostre. Moltes de les persones que surten al carrer amb una pancarta que diu “Volem justícia” el que haurien d’haver escrit és “Volem que la justícia ens doni la raó”. Estan tan convençuts de posseir la veritat, que la justícia només serà justa si sentencia a favor d’ells. Quan creiem que ens va a favor, aplaudim l’arbitratge de la justícia amb un entusiasme que va més enllà de les seves atribucions: no ens cal ni esperar la sentència, una simple imputació ja esdevé una condemna social. Però quan hi ha una sentència que ens desagrada la considerem sempre sospitosa o equivocada. Quan això passa en un país, hi ha un problema de fons. Aquí ens passa cada dia. I segur que la justícia té una part important de la culpa: si no et fies sincerament de la seva imparcialitat, li demanes com el hooligan a l’àrbitre que et vagi a favor. Com qui es juga una cosa a cara o creu... fins que surti cara.