19/2: Ens ho juguem tot, com a europeus, a Ucraïna

Europa es va crear per evitar el recurs a la guerra. Després de dues carnisseries terribles en trenta anys, la unitat europea era un intent de solucionar els problemes, sobretot els territorials, a través de la democràcia i el pacte. El carbó i l’acer, primer, i després la unitat de mercat o l’euro eren els instruments: si hi havia llaços econòmics forts i un horitzó de prosperitat compartida, els vells conflictes se solucionarien pacíficament. Això va començar en un espai reduït, carolingi, entorn de l’eix franco-alemany (amb extensió al nord d’Itàlia), però la caiguda de les dictadures de dreta als anys setanta va permetre estendre-ho cap al sud, i la de les dictadures d’esquerres a partir dels noranta, cap a l’est. Fins on? Fins a les portes de Rússia, que és i vol ser una altra cosa. A Ucraïna ens juguem el futur de l’invent. L’imperialisme rus vol imposar les velles lleis: el dret a protegir els seus (ètnicament) siguin allà on siguin i a fer-ho per la força. Ucraïna (amb tensions internes) ha volgut ser Europa. I en aquella guerra llunyana ens juguem el nucli del projecte: si manen les urnes o manen les armes. Si això d’Europa serveix per a alguna cosa o si continua imperant la llei del més fort.