13/1: No em fan gràcia les caricatures de Mahoma

No sóc una persona religiosa, però m’incomoden les burles automàtiques contra les religions. No pas les crítiques o les burles a coses que fan algunes persones en nom de la religió. També m’incomoden els acudits sobre persones amb malalties o minusvalideses. I crec que el dolor humà és una cosa sagrada, fins i tot per als ateus, que no s’ha de profanar amb l’escarni. Probablement no seria un comprador de Charlie Hebdo, per entendre’ns. Però òbviament els assassinats són repugnants i no crec ni que el Codi Penal hagi de prohibir cap exercici d’humor (en tot cas ha de castigar la injúria, la mentida i la crida a la violència) ni que els dibuixants hagin de practicar l’autocensura, per por que els matin o els empresonin. Dit d’una altra manera, jo crec que hi ha límits per a l’humor, però que no els ha de posar ni el Codi Penal ni l’amenaça terrorista. Quins límits? Cadascú té els seus, com a dibuixant o com a lector. Més que en les prohibicions, crec en l’autoregulació i en els codis deontològics explícits: un mitjà proclama els seus valors, que vol respectar; si no els comparteixes, no cal que el compris (però tampoc que el prohibeixis). I si proclamen uns valors i no els compleixen, targeta groga.