30/1: Un aplaudiment per a Michelle Obama
En la visita oficial en què va participar, aquesta setmana, a l’Aràbia Saudita, no es va posar un vel damunt del cap. I això va fer que alguns dels assistents a la recepció on això va passar no li volguessin donar la mà i la tractessin amb fredor i distància. Jo crec que si vas a una mesquita t’has de descalçar, si vas a una sinagoga t’has de posar una quipà (els homes) i si entres a una església has d’acceptar algunes restriccions d’indumentària. Pots no entrar-hi, si no vols, però en un espai de culte hi ha unes normes, associades a una idea de respecte. Les religions tenen dret a dictar normes en els seus espais de culte -sempre que no resultin humiliants-, però no tenen dret a imposar aquestes normes en els espais públics i legitimar-ho per raons religioses. Michelle Obama ha de poder anar sense vel. I fer-ho, que té un cost, és un gest valent en favor d’una visió del món en un territori que no és anecdòtic, sinó central: la religió no pot dictar les normes de la vida civil. Aplaudiment a Michelle Obama pel gest. Però el seu marit té armes més poderoses que el gest per enfrontar-se a una visió que, com la saudita, dóna a la religió el dret a marcar lleis i a castigar el pecat amb cops de fuet i amb l’espasa.
