8/1: El futbol (i l’Espanyol) han de decidir què volen ser
El futbol, com a esport, ha de decidir quina mena d’espectacle vol ser. Si un espectacle fonamentalment físic, de xoc, de trompades, en el qual es prima la capacitat d’intimidació i les habilitats del catenaccio, o un esport basat en la tècnica i l’habilitat, que busca el preciosisme i l’abundància de gols, i prima per tant la capacitat de construir sobre la de destruir. I això es decideix amb el reglament i les normatives -massa temps ambigües i ja envellides- i, sobretot, com diu Luis Enrique, amb els arbitratges. Un arbitratge com el de l’Espanyol-Barça de Cornellà dissabte aposta pel primer model, i els partits acaben zero a zero. El del Barça-Espanyol de Copa aposta pel segon model, queden quatre a un, però qui juga a l’altre futbol acaba llavors amb nou jugadors. El futbol ha de decidir què vol ser quan sigui gran, si sobretot físic i brusc o sobretot tècnic i bonic. Però també ho ha de decidir l’Espanyol, si vol ser un equip del primer model, aspre, ressentit, intimidador, o del segon, alegre, arriscat, ofensiu. Té i ha tingut jugadors per a una cosa i per a l’altra. Ha de decidir. No es tracta de ser perico o de no ser-ne. Es tracta de decidir de quin Espanyol ve més de gust ser perico.
