26/11: De tota la vida, ‘liberal’ és una paraula simpàtica
En la vida quotidiana, quan d’algú es deia que era liberal volia dir que s’estimava la llibertat pròpia i l’aliena, que no tenia tendències a manar dictatorialment, que era més aviat partidari de deixar fer. I també en política: tradicionalment els liberals eren el contrari dels conservadors. És tan evident que la paraula liberal és positiva que per poder insultar els liberals s’ha hagut d’inventar un terme com neoliberals. Ara, amb les eleccions argentines, ha guanyat un senyor que es diu Macri del qual confesso saber ben poca cosa. Em costa buscar herois polítics en la distància: mai no saps per on t’acabaran sortint. Però figura que és un liberal i ha guanyat les eleccions a la candidatura oficialista del peronisme, aquell complicadíssim populisme reaccionari (que és també un terme contrari a liberal ) que tan llarga fortuna ha fet a l’Argentina. Si un liberal ha guanyat un peronista, em sembla una notícia fantàstica (potser perquè la meva família argentina sempre ha estat radical, dels de l’Alfonsín, i antiperonista). I no entenc com algú pot dir que amb Macri la dreta torna a l’Argentina. Què hi havia, fins ara? ¿La família Kirchner és l’encarnació dels ideals de les esquerres?
