Europa davant del dilema turc
“La UE hauria de trobar la manera de castigar Erdogan sense castigar el poble turc”, reclama un dels molts periodistes assenyalats aquests dies per la purga a gran escala per l’intent de cop d’estat contra Recep Tayyip Erdogan. Una vegada més, els Vint-i-vuit han quedat atrapats entre la necessitat de mostrar fermesa davant la violació dels drets humans i les pròpies prioritats. Entre la seva debilitat davant d’Erdogan i la defensa d’un compromís democràtic, condició indispensable per negociar l’entrada de qualsevol país a la UE.
Líders europeus i funcionaris comunitaris han advertit que la introducció de la pena de mort a Turquia aturaria tot el procés d’adhesió. Però aquesta també és la mateixa UE que fa només quatre mesos va convertir el govern d’Ankara en un soci indispensable per a la gestió de la crisi de refugiats que Europa havia deixat atrapats a Grècia. La UE va servir en safata a Erdogan una via per intentar rehabilitar-se internacionalment.
L’escenari, avui, ha canviat per complet. Només uns dies abans del cop, Erdogan havia refet les seves relacions exteriors amb Rússia i Israel. El suport de Rússia col·loca Putin en una nova posició de força davant una UE i uns EUA que, malgrat que necessiten Turquia -ja sigui per l’acollida dels tres milions de refugiats que hi ha en territori turc o per l’ús de la base aèria d’Incirlik per als bombardejos contra posicions de l’Estat Islàmic-, han fet que Erdogan se senti menystingut o desafiat. Per al Kremlin, Turquia torna a ser un escenari propici per jugar a desestabilitzar l’OTAN.
¿En quina situació queda ara l’acord firmat a Brussel·les el març passat? El president turc no està disposat, en principi, a renunciar als 3.000 milions d’euros promesos per la UE. El comissari alemany, Günther Oettinger, declarava aquesta setmana que Ankara ja es pot anar oblidant de l’exempció de visats que Turquia reclamava a canvi de l’acord. “Erdogan hauria de fer concessions en el respecte a l’estat de dret i això no és precisament el que està passant en aquests moments”, declarava Oettinger. Si ja era complicat aconseguir un consens entre els Vint-i-vuit per eliminar els visats per als ciutadans turcs que viatgessin a la UE a partir de l’octubre, ara és impossible. La purga política d’Erdogan no fa més que multiplicar els recels que ja despertava fins ara la legislació antiterrorista turca, que segons Brussel·les no respectava les normes establertes pel Tribunal Europeu de Drets Humans.
El trencament de l’acord podria tornar a provocar una nova arribada de migrants a les costes gregues, malgrat que els tres milions de refugiats que viuen a Turquia són “3 milions de vots per a Erdogan”, asseguren fonts periodístiques turques.
El cop de força iniciat per Erdogan pot acabar influint també en un altre conflicte: les converses entre el líder grec i el turc de Xipre per a una solució negociada a la partició de l’illa. Fins ara Ankara s’hi havia posat bé, però amb un trencament de les relacions entre la UE i Turquia el procés podria descarrilar.
Europa torna a tenir un problema a la porta i un nou dilema sobre la taula -el mateix que ha marcat durant els últims anys la seva relació amb Turquia-. La UE ha pagat, una vegada i una altra, la falta de visió estratègica amb un veí clau, i el cost de sacrificar cada vegada valors i conviccions per por i per interessos.
