El Vaticà investiga si Bertone va utilitzar diners de nens malalts
L’influent cardenal s’hauria pagat un àtic amb fons d’un hospital
RomaLa magnificència en què encara ara, en contrast amb l’austeritat del papa Francesc, viuen molts cardenals a Roma ha tornat a quedar en evidència amb l’esclat d’un nou escàndol: el de l’hospital de la Santa Seu, que en lloc de gastar tots els diners en la cura de nens malalts va pagar presumptament una costosa reforma al pis de Tarcisio Bertone, número dos de l’anterior papa.
El Vaticà va confirmar ahir que ha obert una investigació per saber si la Fundació de l’Hospital Pediàtric Bambino Gesù de Roma va pagar 422.000 euros per reformar l’apartament de l’antany totpoderós cardenal, secretari d’Estat de Benet XVI. Segons va anunciar ahir el setmanari L’Espresso, la justícia vaticana té proves dels pagaments, així com un intercanvi de cartes en què la Fundació i Bertone esmenten l’ús de fons de l’hospital per sufragar les obres. Bertone es va defensar ahir assegurant que aquestes cartes, ben al contrari, demostren que va rebutjar aprofitar els diners de l’hospital per reformar casa seva. I de passada, assegura: “Hi deu haver uns trenta cardenals que viuen en apartaments més grans que el meu”.
En una entrevista al Corriere della Sera, el cardenal italià explica que “els pisos disponibles” per als jerarques de l’Església catòlica a Roma “solen ser grans” perquè “en altres temps, els feien així”, i ara dividir-los per fer-ne de “monolocals”, opina, seria “molt costós”. Bertone argumenta que els apartaments tenen tants problemes estructurals que en el seu, per exemple, li queia “aigua de la pluja sobre el llit”. Els cardenals, deixa entendre, volen pisos grans perquè conviuen amb grups de monges que s’encarreguen de les feines domèstiques, imitant el que succeïa a l’apartament papal.
El que no esmenta Bertone és que l’argentí Jorge Bergoglio va trencar aquesta tradició el març del 2013 quan, en ser nomenat papa Francesc, va rebutjar viure al pis pontifici i va preferir hostatjar-se en una austera habitació de la residència de capellans i bisbes Casa Santa Marta. L’habitació 201, on viu i treballa gran part del dia, té 70 metres quadrats, que contrasten amb l’amplitud de pisos com el de Bertone, que, segons precisa el seu inquilí, és de 296 metres quadrats.
Incriminats els gestors del centre
Bertone explica que viu “amb una comunitat de tres germanes” que l’ajuden en la vida domèstica, “i també hi ha la secretària”, així com “les habitacions” per a totes elles, “la biblioteca, l’arxiu...”
El Vaticà no ha incriminat el cardenal, sinó els responsables de l’hospital pediàtric: Giuseppe Profiti, expresident del Bambino Gesù, i l’extresorer Massimo Spina. En una carta enviada a Bertone el 7 de novembre del 2013, pocs mesos després de l’arribada de Francesc, Profiti proposa al cardenal de pagar-li les obres de casa seva a canvi de poder-hi convocar “actes institucionals” de recollida de fons per a l’hospital. L’endemà Bertone respon que s’encarregarà que les reformes “siguin pagades per tercers, de manera que res no quedi a càrrec de la Fundació”.
Bertone assegura al Corriere que queda clar que ell va negar-se a fer servir els diners de la Fundació i afegeix: “Jo mateix vaig buscar benefactors que reestructuressin un apartament que, ho recordo, no és meu sinó propietat del Vaticà. Com que no els vaig trobar, vaig pagar el compte amb els meus estalvis”. Per bé que el cardenal nega viure en el luxe, admet que la reforma li va costar 300.000 euros. A aquesta quantitat s’hi haurien de sumar els 422.000 pagats presumptament per la Fundació, dels quals Bertone diu que no sap res.
La justícia vaticana ha de comprovar si el Bambino Gesù va gastar aquests diners en reformes al pis. Si fos així, quedaria enlaire la pregunta de com és possible que el cardenal no sabés com es van pagar unes reformes de quasi mig milió d’euros del seu pis. I fins i tot si es demostra que no hi ha hagut malversació de diners, l’afer d’aquest i altres enormes pisos cardenalicis posa sota sospita la voluntat de la vella cúria vaticana d’abandonar un estil de vida que xoca amb els constants reclams de Francesc de construir “una Església pobra i per als pobres”.
