Publicitat
Publicitat

DRAMA HUMANITARI

La desesperança regna entre els que fugen d’Alep

Almenys 35.000 sirians estan bloquejats a la frontera amb Turquia

Als dos costats de la tanca fronterera turco-siriana tot és pessimisme. Al flanc sirià, vora 35.000 persones -la xifra augmenta diàriament- s’acumulen, fugint dels intensos bombardejos russos i sense prou menjar ni un sostre segur. A la banda turca, on arriben prop de deu sirians al dia amb necessitats mèdiques, la duana continua tancada. Es tem que, amb l’última ofensiva governamental al nord de la ciutat d’Alep, la crisi empitjori.

“Els milicians opositors estan desesperançats, desfets. Estan lluitant alhora contra les tropes pro Assad, l’aviació russa, l’Estat Islàmic i els kurds”, lamenta un jove revolucionari sirià, que treballa seguint els desenvolupaments militars sobre el terreny i que demana no ser identificat. “I per acabar-ho d’adobar -afegeix- avui he sabut que un líder de l’Exèrcit Sirià Lliure ha fugit enduent-se molts diners. Amb exemples així, els combatents, decebuts, acaben desertant”.

El 3 de febrer l’exèrcit oficialista sirià, amb el suport del grup libanès Hezbol·lah, les milícies xiïtes afganeses i iraquianes i l’aviació de Moscou, va trencar una via de subministrament crucial entre els districtes opositors de l’est de la ciutat d’Alep i, en sentit nord, Turquia. I ahir, segons va saber l’ARA, les forces fidels a Al-Assad havien aconseguit acostar-se a Tell Rifaat, a menys de 25 quilòmetres de la frontera turca.

Els sublevats, una amalgama que comprèn des de brigades moderades fins a jihadistes lligats a Al-Qaida, tenen serioses dificultats per conservar el corredor entre Alep i Turquia. Alhora, els aliats de Damasc ataquen pel sud, l’Estat Islàmic per l’est i les milícies kurdes per l’oest. La diversitat dins dels sublevats fa que, davant d’una temuda desfeta, alguns pensin a unir-se a l’Estat Islàmic; d’altres, als kurds. “Alguns pobles de la zona han demanat fins i tot als kurds que els envaeixin per evitar més bombardejos russos”, explica un activista sirià a aquest diari.

Els avenços dels fidels al règim sirià no només han deixat al voltant de 300.000 persones encerclades en zones opositores a Alep, sinó que també ha provocat més de 50.000 desplaçats interns, segons la Creu Roja. Almenys 30.000 d’aquests desplaçats s’acumulen a Bab al-Salam, a pocs metres de la porta fronterera de Turquia, on Ankara, que rebutja acollir-los al seu territori, ha començat a muntar un nou camp de desplaçats interns.

La majoria de desplaçats a banda i banda de la frontera es queixen dels devastadors efectes dels bombardejos russos. Metges Sense Fronteres ha denunciat que tres hospitals al nord d’Alep, on presta servei, han sigut últimament blanc de les bombes. L’Observatori Sirià dels Drets Humans, amb seu a Londres i que recopila dades a partir d’activistes sobre el terreny, va assenyalar ahir que 500 persones, entre les quals 89 civils, han mort en l’última ofensiva sobre Alep.

“Vaig sortir de casa per comprar galetes. De sobte, enmig del carrer, vaig sentir una gran explosió. Vaig plorar moltíssim”, explica l’Aia Xarkaui, una nena de sis anys de Tell Rifaat a la qual una bomba aèria va trencar la cama esquerra fa quatre dies. Es recupera a l’hospital de Kilis, en territori turc, però la decisió turca de tancar la porta als refugiats -malgrat que Istanbul reivindica una “política de portes obertes”- no ha permès que els pares de l’Aia estiguin al seu costat.

“Síria està acabada”

“A l’altre costat de la tanca hi ha embarassades i persones grans”, es queixa Mohammed Derbas des del costat turc. Ell, un veterinari que va deixar Síria fa quatre anys, és un dels 11.000 afortunats amb plaça al camp de refugiats d’Öncüpinar. Està a pocs metres de la duana turca, a Kilis, i és un dels deu que gestiona una agència especial del govern turc. Allà, el menjar, la sanitat i l’escola són gratuïts. Tan sols 270.000 dels 2,5 milions de refugiats a Turquia viuen en campaments.

Inaugurat l’any 2012, el camp d’Öncüpinar s’ha convertit en una incipient ciutat sense esperança. Les famílies, algunes de més de set membres, ocupen petites casetes prefabricades. L’atur, en una Turquia sense encara una llei que permeti treballar lliurament als sirians, és generalitzat. Necessitats d’ingressos, un grup de residents han organitzat un autèntic basar oriental al cor del campament, amb perruqueries, carnisseries i fins i tot botigues de roba de noces.

Entre els carrerons del campament, un munt de nens juguen a fer la guerra amb armes fetes amb brossa -els grans argumenten que no han vist un altra cosa fins ara-. La resposta més corrent a la pregunta “¿Espera tornar a casa?” és un inxal·lah (“Si Déu vol”). D’altres, com l’Abu Mussab, un comerciant de roba infantil que no guanya més de 100 euros al mes per alimentar la dona i els fills, ho veu tot més negre: “Síria està acabada”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT