4/10: M’agrada la Sagrada Família

QUAN ALGÚ DIU que la Sagrada Família és una mona de Pasqua que caldria enderrocar, mai no sé si és perquè hi troba massa poc Gaudí, que s’ha traït el seu projecte, o perquè n’hi troba massa: perquè l’edifici li sembla el compendi exagerat de tots els pecats estètics del Modernisme. Penso que és més aviat la segona opció, camuflada per tal de no enfrontar-se al prestigi de Gaudí. De fet, de sempre, el qualificatiu de mona de Pasqua és el que fa servir el dogmatisme noucentista contra tot el Modernisme. Quan els noucentistes volien enderrocar el Palau de la Música ja deien que era una mona de Pasqua. El dogma noucentista, aristocràtic, glacial, distant, sempre ha considerat que el Modernisme és massa meridional, desordenat i popular per al seu gust exquisit. Però resulta que el país és més meridional del que els agradaria i que a sobre el món ens ha triat com a referència del Modernisme: vénen a veure els edificis de Gaudí. Voldrien un país nòrdic i fred, però el país resulta que és -i se li valora- mediterrani, emotiu i imprevisible. Aquesta tendència noucentista al dogma no té simetria per l’altra banda: als qui ens agrada la Sagrada Família també ens pot agradar el pavelló Mies van der Rohe. I, en tot cas, mai no proposaríem enderrocar-lo.