Adéu, Artur Mas? / El vot de la teva vida

Adéu, Artur Mas?

Dilluns que ve, un any després d’haver posat les urnes perquè votéssim —amb emoció— la doble pregunta enrevessada, hi haurà el debat d’investidura. Pel 9-N, Artur Mas pot ser inhabilitat i fins i tot empresonat. Pel 27-S, la pallissa electoral de JxSí no li servirà per ser escollit president. Les abraçades de fa un any amb David Fernàndez han quedat enrere. El compromís electoral de la CUP de no investir el president de les retallades i del partit amb massa indicis de corrupció és ferm i dissabte serà ratificat. Ara que moltes estelades de balcó es van descolorint de tants mesos al sol, és més fàcil esbossar en què s’ha equivocat el president. Fa cinc anys, just el dia que apareixia el diari ARA, Artur Mas era el cap d’una llista, de CiU, que guanyava les eleccions amb 62 diputats. Ara, havent deixat el llast d’Unió, fent pinya amb ERC i la societat civil, i acceptant la fórmula de la llista “amb” el president —mai una preposició havia fet tant mal a un polític— en comptes de la llista del president, JxSí aconsegueix 62 escons independentistes. El resultat és un èxit en vots i en diputats, però encara no n’hi ha prou. Al meu entendre el president ha interpretat malament els temps de la partida. Se li ha encomanat la pressa i li ha faltat paciència. Artur Mas, en moltes ocasions, es posa el dit a l’orella i diu: “Jo he escoltat la veu del poble”. Sí. I gràcies. Però ell era el president i potser no havia d’haver cremat etapes tan ràpidament. No calia escapçar dues legislatures. En la primera, potser calia insistir més en el pacte fiscal perquè el no de l’Estat encara fos més rotund. En la segona, era el moment de fiar-ho tot al clam del dret a decidir. I ara, amb la majoria absoluta al Parlament, anar a totes. L’estratègia era bona però ha estat precipitada. Amb tres anys més, potser hauria rascat els 300.000 vots que ho deixarien tot més clar.

El vot de la teva vida

Carme Chacón ha demanat la dimissió d’Artur Mas, El País li va cantar les absoltes amb un editorial ofensiu —“Adéu, Artur Mas”— i les elits espanyoles es freguen les mans veient qui s’acabarà carregant el líder polític del procés. El trofeu de “caça major” que no han aconseguit penjar damunt la llar de foc ni els Pedrojota ni els Fernández Díaz l’aconseguirà una CUP que, atònita paradoxa, té més pressa per fugir d’Espanya que qualsevol dels líders convergents. Antonio Baños, això sí, sempre es podrà posar el dit a l’orella i dir que ell també ha escoltat la veu del poble. I, literalment, no li faltarà raó. Estant així les coses, la desmoralització dels quadres de CDC és evident. Amb la cara paguen. Duen la mirada baixa i les galtes als genolls. Hi ha un conseller que, davant de tres periodistes, busca l’equivalent de l’expressió “para lo que me queda en el convento...” A ningú no se li escapa que sacrificar Mas és un cop de destral a una il·lusió col·lectiva que, a hores d’ara, encara és més que una utopia. A ningú no se li escapa, tampoc, que haver de convocar unes altres eleccions al Parlament al març per salvar el cap de Mas seria un ridícul polític inassumible. Agafant aquest corriol, el procés faria marrada. I després, què? La campanya de JxSí ens va dir que el del 27-S era “el vot de la nostra vida”. Aquest trumfo emocional, doncs, ja ens l’hauríem gastat. De vot de la teva vida només n’hi pot haver un. Tornarien a ser venudes com a plebiscitàries? Quin resultat traurien els del Junts pel No (C’S, PSC i PP)? En Rabell finalment es mullaria cap aquí o cap allà? Tornarien a repetir l’experiment de JxSí? De moment, ERC i CDC ja van per separat a Madrid. A priori, un error. A hores d’ara Albert Rivera ja fa salivera amb un triple empat en què Ciutadans fos la força més votada a Catalunya. Entre tots, estem a només 40 dies d’aquest fet democràtic de conseqüències inimaginables.