Publicitat
Publicitat

Carta a Sánchez-Camacho: 'Alícia Zelig-Camacho'

Que si treu pit, que si no para de remenar la cua, que si està massa excitada: els últims dies li ha tocat el rebre a vostè. No sé si n'hi ha per a tant, la veritat. Costa d'entendre que si a Catalunya pacten dos partits polítics es critiqui més el que busca la foto que no pas el que no la vol.

És humanament comprensible la seva eufòria d'aquests dies. Quan t'ha costat tant sortir a la foto, és lògic que si l'acabes aconseguint en presumeixis al màxim. En Carod va fer el mateix quan exhibia amb orgull la clau del primer govern tripartit. Convergència i Unió, a Madrid, sempre s'ha penjat la medalla d'haver salvat governs socialistes i populars, si fa o no fa amb els mateixos diputats que té el PP a Catalunya. Marcar paquet és el recurs legítim dels partits petits per treure el cap a la primera que poden. Per semblar més importants del que realment són.

Suposo que aviat li tocarà baixar-ne, però aquests dies vostè viu en un núvol. Li està fent pagar a Artur Mas aquella excursió al notari de les penúltimes eleccions. ¿Abans no em volies i ara em necessites? Passa per caixa, doncs. I com que la política és, bàsicament, una representació pública, tots dos han decidit sobreactuar: vostè exhibint-se eufòrica i el president de la Generalitat saludant-la amb resignació cristiana. La relació que manté amb Artur Mas em recorda la que tenia, fa anys, un amic meu amb una noia. Ell hi buscava trobades sexuals furtives. Ella entenia les cites de matinada com un pas previ a poder passejar pel poble perquè tothom els veiés agafats.

El Partit Popular continua lluny de la centralitat política a Catalunya, però vostè ja és al mig de totes les salses. Dirigeix un partit que no ens agrada, però com que a vostè li agrada agradar s'adapta al medi com ho feia el Zelig de Woody Allen. La seva capacitat camaleònica fa que mantingui bones relacions personals amb molts periodistes i la veiem tan còmoda a Intereconomía com a TV3. En pocs dies, i d'una tacada, ha anul·lat el paper de Duran i Lleida a Madrid i s'ha autoatorgat el títol de vicepresidenta de la Generalitat, passant per sobre de Joana Ortega.

Sembla que totes li ponguin. Només corre el perill de la sobreexposició. De circular "amb sense aturador", que deia l'alcalde Clos. De parlar massa, i massa ràpid. De viure sempre pendent de la imatge. El perill que, de tant bufar, un dia acabi petant la bombolla.

P.D. Si jo volgués dedicar-me a la política i tirar endavant una família monoparental, com ha fet vostè, no sé si m'enduria el fill als mítings, al Congrés o a manifestar-se per una educació bilingüe. No deu ser gens fàcil combinar-ho tot, però el risc és el mateix: la sobreexposició.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT