Aquí somiar no és un dret, és un deure

Somiàvem un aeroport com cal i una aerolínia catalana i l'aterratge a la crua realitat de la setmana ens diu que de moment res de res. Caldrà assumir què s'ha fet malament. I repassar la llista d'entrebancs que es posen al Prat i que ha rebut Spanair, el que se li ha discutit i es troba normals en altres casos. Convé aprendre a fer les dues coses alhora, no només una. Els que assenyalaran només culpables externs (des de la crisi al centralisme i els enemics directes) sense fer autocrítica pel model no seran els que ens facin reprendre el vol. Però menys lluny encara ens duran els que ahir estaven contents, els de "ja t'ho deia", els que menystenen la capacitat d'encarar reptes difícils, els que s'obliden de denunciar que els projectes d'un país sense estat són una cursa d'obstacles esgotadora. En el país del tot està per fer i no sempre tot és possible, fujo per igual dels que celebren els nostres fracassos com dels que no els aprofiten per assumir errors propis i aprendre'n. No és que tinguem el dret de somiar, hi estem obligats. El que passa és que ho hem de fer ben desperts, ser més brillants, més eficients, més transparents, perquè hi ha un munt de gent disposada a tallar-te les ales, i cada intent fallit els fa més forts i ens debilita. Escudar-se en les traves no ajuda, però hi són. Sí que cal identificar-les i denunciar-les, per justícia i perquè la propera vegada toca superar-les.