Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Artefactes inestables

Al senyor Joan Ferran, portaveu que fou del PSC al Parlament de Catalunya, li succeeix com a aquell personatge que interpretava Cary Grant a Operación whisky : es tractava d'un combatent a qui ningú avisava que la Segona Guerra Mundial havia acabat, de manera que continuava emboscat tot sol en una illa del Pacífic esperant debades a veure si interceptava un comando japonès.

El senyor Ferran no persegueix japonesos, sinó catalanistes, que en la seva visió del món vénen a ser la pesta, i encara que la guerra hagi acabat i l'hagin guanyat els altres, ell continua la seva cacera amb el mateix vigor i contumàcia de sempre, o més i tot. Com és universalment sabut, en temps del segon tripartit el nostre home volia fer saltar la "crosta nacionalista" ( dixit ) dels mitjans públics catalans, i ara que això ja no li és possible, s'ha proposat desinfectar el seu partit de ronya catalanista.

No són pocs els dirigents socialistes que van repetint el mantra de la inexistència de les dues ànimes del PSC, a veure si així foragiten la bubota de la fractura interna, però pel senyor Ferran -tal com explica en un llibre que acaba de publicar- és cosa clara i distinta que entre els socialistes catalans no tan sols cohabiten dues ànimes, sinó que hi ha dos bàndols enfrontats, i els dolents no són els seus. Ho són si de cas els membres de l'anomenat sector catalanista, com ara l'exconseller Ernest Maragall, a qui el senyor Ferran considera deslleial per haver descrit el tripartit com un "artefacte inestable", o l'exconseller Antoni Castells, a qui el nostre admirat autor detesta cordialment per les seves freqüents dissensions amb el partit i amb el president Montilla. En la seva perspicaç anàlisi, opina que consellers com els esmentats són els responsables de l'esfondrament electoral del PSC i que Montilla hauria fet bé de procedir a la seva "destitució fulminant". I s'interroga, solemne: "Els altres què som? Potser no som catalanistes?".

És una pregunta interessant, que de manera implícita també es feia una altra socialista prominent, l'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, quan fa uns dies reflexionava que potser calia aclarir què significa ser catalanista. Doncs potser sí, perquè amb aquesta paraula s'han perpetrat en els últims anys tants equilibrismes i filigranes que ha arribat un punt en què tothom -fins i tot espanyolistes vehements com el mateix senyor Ferran- es declara catalanista. I això és una mica difícil, perquè el sil·logisme més elemental ens demostra que no es pot ser una cosa i la contrària al mateix temps. No voldria espatllar-li la teoria al nostre agut analista, però tal vegada aquesta pruïja per ser al plat i a les tallades també pugui tenir alguna cosa a veure amb els resultats del PSC. Això i el tuf sempre desagradable del sectarisme, que des del Parlament pot semblar que no, però que arriba pudent al nas de l'electorat i el tira enrere. I és que les urnes, què hi farem, també són artefactes altament inestables.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT