Publicitat
Publicitat

Aznar i l'esquerra tòpica

Malgrat l'estridència, l'expresident Aznar no és perillós. És tan exacerbat el seu discurs, tan extremada la interpretació del que és o hauria de ser Espanya, que les paraules semblen una paròdia. Per descomptat que tenen eco en una bona porció de gent espanyola, però no els convenç -ja ho estan, de convençuts-, sinó que els excita. El que és perillós és el subtil acostament entre Aznar i Mariano Rajoy, un candidat que ha posat neguitós a l'expresident, sens dubte per la seva moderació, pel seu caràcter apocat i indecís. Ara, però, quan les enquestes donen a Rajoy una possibilitat de victòria, Aznar se li arramba, com dient: tu vés fent, que quan manis, ja et diré el que s'ha de fer.

En efecte, Rajoy ja torna a mirar cap a la dreta centralista, i diu una cosa tremenda. Diu: garantirem, mitjançant lleis, que tots els espanyols tindran els mateixos drets a totes les comunitats. Mentre contestem, irats, els esgarips d'Aznar, ens passa per alt aquesta amenaça d'arranament autonòmic, malgrat que, quan parla de drets, el Partit Popular interpreta el que vol. Recordeu la parrafada del cacic andalús erigint-se en defensor dels drets lingüístics dels nens expatriats de la comunitat. Tot fent una paràfrasi del famós títol, podem dir: ¿per què li diuen estat de les autonomies quan volen dir Catalunya? El tema és Catalunya. És Catalunya qui legisla amb un sentit més clar de la diferència, aquesta que en teoria vulnera el dret dels espanyols a ser tots iguals. De fet, cada vegada que Espanya legisla amb una certa ambició, qui en resulta perjudicada és Catalunya, perquè va perdent arestes -i caixes!- a cada maniobra. Això passa ara mateix amb el PSOE al poder: imaginem com serà la història amb el senyor Rajoy i la seva amenaça de caire aznarista.

Espanya no tolera la diferència, perquè la diferència l'ofèn: hi ha algú que no vol ser espanyol, o que no vol ser com són els espanyols! Diu Aznar: Espanya no pot competir al món amb aquestes comunitats que pretenen ser miniestats. Ah, era això, doncs? No és que el senyor Aznar hagi, en el seu moment, reforçat un sistema d'infrastructures propi del segle XIX, que hagi donat ales a un model d'economia-caca, no és que el nivell escolar estigui sota mínims, no és que hi hagi comunitats especialitzades a rebre subvencions i a repartir-les, no, no és res de tot això: el problema és que Catalunya incomoda el projecte espanyol, que és un projecte d'espanyolització per decret. El bo que té Aznar és que fa transparent la intenció d'acabar amb la diferència.

No és estrany, doncs, que finalment Jordi Pujol s'hagi acostat, amb timidesa, a la sortida independentista. Fa quatre dies, l'expresident encara apostava per donar-li a Espanya una altra oportunitat, mentre feia citacions dels pròcers promotors del diàleg i del pacte, com ara Vicens Vives i Salvador Espriu, i molt més el primer que no pas el segon, que sabia en pròpia carn com li havien arrasat el seu món i li estaven malmetent llengua i cultura, és a dir, esperit. Vicens Vives era realista, pel moment que li va tocar viure, i Espriu era un pessimista existencial donat tanmateix a la construcció: La pell de brau és un tractat de les febleses catalanes. Jordi Pujol, per tant, no ha sortit de l'armari, com diuen alguns, sinó que ha caigut del cavall: ha vist la llum. El gest és important, perquè Pujol té influència moral sobre bon tros d'aquest país, però no vol dir, ni molt menys, que l'actual lideratge de Convergència estigui per avançar cap al difús "dret a decidir". En tot cas, l'expresident ha marcat la disjuntiva: o independència, o adéu Catalunya i hola Espanya.

És tan clara aquesta disjuntiva, tan evident, que ve a tomb esmentar el recent article de Javier Cercas, que ha estat molt comentat. Cercas és una bellíssima persona, bon escriptor, un home jo diria que ponderat i d'una impecable integració. En canvi, l'article s'aferra a un dels tòpics més tòpics de l'esquerra tòpica: no es pot ser d'esquerres i nacionalista. Ho hem sentit a dir moltes vegades, però en general ho deien els nacionalistes espanyols. El tema està mal plantejat. Per què Catalunya hauria de suportar una situació que la perjudica en tots els aspectes de la vida col·lectiva, quan és tan clar que el projecte espanyol no ha tingut en compte mai ni té en compte la prosperitat i el benestar dels catalans? És molt d'esquerres el sotmetiment a una realitat adversa? O són d'esquerres la rebel·lia i la lluita? Com es pot no revoltar-se contra la injustícia de no poder viure Catalunya amb el nivell de riquesa que produïm i que es traduiria en més cohesió social, en millors polítiques, en més qualitat de vida per a tothom?

L'esquerra està obligada a posar-se al costat del més feble i a combatre la injustícia. Si d'aquest afany els nacionalistes espanyols en diuen nacionalisme, aleshores l'esquerra a Catalunya ha d'assumir l'etiqueta i treballar per la llibertat. Que és el que l'esquerra ha fet sempre, a tot arreu; o no, amic Cercas? Altrament, és Aznar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT