Publicitat
Publicitat

Bolívia versus McDonald's!

L'any 2002, després d'una dècada de pèrdues econòmiques, McDonald's es va veure obligat a anar-se'n de Bolívia. Avui en dia les empreses de negocis encara estudien el cas. ¿La retirada de McDonald's va ser l'Stalingrad de les multinacionals o una anècdota sense significat?

Una teoria ve a dir que els bolivians, senzillament, es van comportar com un grapat d'obtusos. Bolívia era massa provinciana per al menjar internacional. (Ho han endevinat: aquesta és la teoria dels antics executius de McDonald's a Bolívia.) La segona teoria nega aquest suposat tancament mental, com ho demostra que els bolivians sempre hagin estat receptius a cuines com la peruana o mexicana, però en el cas de l'hamburgueseria van associar-ho a una imposició cultural nord-americana. Hem de tenir present l'agressivitat de la propaganda. McDonald's sempre ha aspirat a ser l'avantguarda de la globalització, i per aquella època el seu lema a Bolívia era un de tan cridaner, immodest i abassegador com ¡McDonalds, el restaurante favorito de todas las familias del mundo! De fet, en un últim i desesperat esforç, McDonald's va omplir els seus locals amb bandes de música folklòrica i llajwa , una salsa local. (No va colar.) La tercera teoria defensa motius econòmics: si el menjar tradicional era més bo i més barat, per què els bolivians haurien d'haver pagat més per un Big Mac? I una quarta teoria, en fi, barreja els arguments de la segona i la tercera: l'economia importa, la cultura també.

No amagaré que personalment sempre he considerat les multinacionals de l'hamburguesa com una plaga indesitjable, i que mai m'han donat cap motiu perquè canviï d'opinió. Imaginem una empresa dedicada a iniciar la infància en el sexe, però amb només dues variants: el sadisme i el masoquisme. Amb les multinacionals de l'alimentació passa el mateix. Es promouen dos gustos i només dos: els extremament dolços i els extremament salats. I així, la cultura culinària mediterrània, que té com a gran conquesta la pluralitat d'aromes i matisos, es veu soscavada per la base: la pedagogia dels futurs consumidors, a qui es mutila el paladar. Per això hauríem de condemnar-les, perquè són un refugi del mal gust imperial, perversió i amenaça del sector. Si una economia moderna no pot funcionar amb analfabets, l'economia de la restauració no pot funcionar amb analfabets gastronòmics.

( Nota per al jutge: A partir d'aquí l'article canvia de registre i tot el que ve és pura ficció. Consti.)

A mi el que de debò m'agradava als 18 anys era incendiar, destruir i arrasar qualsevol cosa que tingués a veure amb l'imperialisme ianqui o espanyol. Quan hi havia una mani acabàvem davant una sucursal tot cridant "Visca el pa amb tomàquet, mori l'hamburguesa!" (Els ho juro.) Ja ens coneixien, així que els establiments cèntrics van posar barrots a les finestres i els dies de mani tancaven.

Al final d'una mani d'aquestes estava fent palanca quan va venir la poli. Com que la persiana ja estava dos pams amunt, no se'm va acudir res millor que entrar a dins arrossegant-me. Entro i sento una veu rere meu: "Tanca la persiana, idiota!" Era un dels nostres, que havia tingut la mateixa idea. I ens vam quedar tancats allà dins, sols i a les fosques.

Aquell nano es deia Jaume Puigfreda. Per una ranura vèiem les llums d'un cotxe de la poli aparcat just davant la porta. No podíem sortir, van passar les hores, i quan ja ens havíem explicat mitja vida vaig dir: "Tinc gana". I en Puigfreda va dir: "I si cuinéssim alguna cosa?"

Em sembla que és una de les escenes més esperpèntiques que he viscut mai. (I els asseguro que me n'han tocat unes quantes.) Dos militants antihamburguesa tancats en una hamburgueseria i menjant hamburgueses tota la nit. Cap a les sis del matí vam descobrir que no, que la llum que feia giravolts davant del local no era de la poli, sinó d'una perruqueria 24 h. Almenys ja ens havíem fotut vint hamburgueses amb maionesa i cogombre, que en aquella època encara es deia papinu . Quan vam sortir estàvem tan embafats que ens havíem d'agafar als fanals, com els borratxos. Allò va ser el principi d'una gran amistat i en Puigfreda i jo ens vam convertir en amics inseparables de mani.

A principis d'aquest 2012 farà deu anys que en Puigfreda es va morir. Potser per això aquests dies el recordo tant. Perquè poc després de la seva mort, molt poc temps després, es va saber que McDonald's havia hagut de fugir de Bolívia amb la cua entre les cames. Com m'agradaria que en Puigfreda ho sabés. Potser per això, aquests dies, quan passo davant d'un Pokins, un Burger King o un McDonald's, recordo aquella nit, em peto de riure i el que penso és: "Jaume, almenys a Bolívia els vam ben fotre".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT