Publicitat
Publicitat

Cal saber deixar el carrer

Endut per un rampell de fúria reivindicativa, un dels indignats que van assaltar el Parlament de Catalunya va ensenyar el cul als Mossos que miraven de contenir-los (a les forces repressores que els atacaven per torturar-los, en traducció altermundista). Ho explicava ahir Sara González a la seva contracrònica per a l'ARA, en què també reportava un detall d'aquells que aporten distinció: mentre contemplava el cul del manifestant, un agent de la policia catalana es cruspia impassible un tàper de cigrons. Perquè després malparlin dels Mossos: no són energúmens colèrics, sinó molt flegmàtics vigilants de l'ordre públic.

Del gest d'ensenyar el cul a algú que no ens cau bé ara se'n diu fer un calb, a causa de l'escassa pilositat que acostuma a concentrar-se en aquesta zona de l'anatomia humana (tot i que hi ha excepcions: recordo un noi del meu poble que es va fer famós per tenir un cul petit, rodó i poblat d'un pelatge híspid i espès que una mica feia pensar en un coco). Però no ens desviem del tema: estudis antropològics de tota solvència demostren que la pràctica d'ensenyar el cul a l'adversari és tan antiga com la humanitat mateixa (Heròdot ja en reporta alguna notícia, i molts independentistes catalans recorden amb nostàlgia l'escena en què els aguerrits combatents de William Wallace ensenyaven la part final de l'esquena a les tropes angleses), i fins i tot anterior, perquè podria ser un costum adquirit durant la nostra etapa com a primats, i mantinguda, a través de cromanyó i neandertal, fins a l' Homo sapiens sapiens .

I aquest és l'inconvenient que té això de treure el cul a prendre l'aire: que resulta un fet inevitablement primari. Com a mostra de menyspreu no se li pot negar la contundència, perquè tots sabem a quina mena de substància va unit el cul, de manera que exhibir-lo davant d'un enemic equival amb prou exactitud a enviar-lo a l'excrement, amb perdó de l'eufemisme. Ara bé, d'un moviment com el del 15-M, que reclama la democràcia real i una reforma a fons del sistema (amb la qual, en principi, molta gent pot sentir-se d'acord), n'esperàvem una altra mena d'expressions: ja no diré sofisticades, però sí, com a mínim, una mica més elaborades i articulades. Si després de tantes setmanes de protesta tot plegat havia d'anar a parar en un paio que ensenya el cul a un policia que es fot uns cigrons, n'hi ha per pensar que potser alguna cosa ha fallat.

El mateix sentit de l'exigència, tan lloable, que saben aplicar als altres, és hora que els indignats se'l comencin a aplicar a ells mateixos. Està molt bé denunciar els elements pertorbadors que s'hagin pogut colar dins el seu moviment, però no n'hi ha prou. És hora (ja n'era fa dies) de deixar el carrer i començar amb les propostes concretes. Per exemple, què tal una iniciativa legislativa popular per a una nova llei electoral que inclogui les llistes obertes? No seria millor que agredir diputats electes i ensenyar el cul al Parc de la Ciutadella?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT