Publicitat
Publicitat

Pilot vermell

Camins

El primer cop que hi van anar plegats, son pare l'empenyia en un cotxet blau marí que després va heretar la seva germana petita. Un dia el pare va decidir que ja era hora que la nena hi anés caminant: ella era lleugera i ell prou jove per portar-la a collibè, si calia. Així que van caminar plegats, agafats de la mà per primer cop i repassant l'himne del seu equip perquè quan arribessin el pogués cantar ben fort. Aquell dia tots dos es van fer una mica més grans i aquell camí, repetitiu, avorrit i sense gaire encant, es va convertir en el camí més especial de la setmana: 40 minuts de pujada i 35 de baixada per fer repàs, estar en silenci i deixar caure alguna confessió de les que es poden fer entre un pare i una filla.

Primer, les anades i vingudes estaven repletes de respostes als perquès de la nena que tot ho volia saber, però ben aviat va ser el pare qui tenia ganes de saber-ho tot: com va l'escola? Qui és el teu millor amic? Vols dir que aquesta faldilla no és massa curta? També va arribar el dia que la nena hagués preferit que l'acompanyés el seu nòvio, però no va gosar dir res; i el vespre que el pare no tenia valor de dir-li a la seva filla que estava cansat i preferia veure el partit per la tele. Ella es va casar i aleshores es trobaven a mig camí: la meitat de temps per parlar del doble de coses. Ben aviat van descobrir que el secret era caminar una mica més lents.

Junts encara fan el camí, com l'han fet milers de vegades, i junts, també, han vist com les seves vides canviaven, a vegades de forma feliçment imperceptible, a vegades a cops impossibles d'encaixar. Ara, tots dos esperen en silenci que arribi el dia que sigui ella qui hagi d'empènyer el pare cap al camp i de camí cap allà li recordi la primera estrofa de l'himne perquè quan arribin la pugui cantar ben fort.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT