Publicitat
Publicitat

Cap a una revolució?

En endavant gairebé tots els països entre el nord d'Àfrica i el Pròxim Orient experimentaran un abans i un després amb la revolució tunisiana . Els pobles i la joventut de la regió han fet la seva feina, si més no el que podien i havien de fer. S'han aixecat contra els torturadors i els criminals dels règims, molt sovint col·locats i protegits per les antigues potències colonials. Pel que fa als esdeveniments que han de venir, encara és massa aviat per dir qualsevol cosa. Els fets en joc són molt importants. El futur dirà si són simples revoltes o autèntiques revolucions.

Per al poble, es tracta de recuperar la seva independència i la seva sobirania, fins ara limitada o inexistent. La ferocitat dels règims dictatorials s'explica també per un fort sentit de la impunitat i el fet de gaudir d'una forta complicitat tant des de dins dels seus països com des de fora.

En el cas dels algerians, ells van viure fa vint anys una revolta gairebé igual que la de Tunísia, que va acabar en un bany de sang, una guerra civil i milers de protestes (la més sagnant, la Primavera Negra de la Cabília, en què van morir més d'un centenar de joves). Tenim davant nostre un país devastat, unes generacions d'entre 30 i 50 anys pràcticament delmades i una elit aïllada. La resta del país està esgotat, exiliat o és corrupte.

Les noves generacions algerianes han nascut en els anys de violència, els anys negres i rojos de sang, però han estat a l'espera del seu moment per trobar la manera d'enderrocar un dictadura molt particular, que compta amb el suport d'un exèrcit pretorià sempre a punt per a qualsevol cosa i molt distanciat del poble, de la seva joventut, de les seves preocupacions i aspiracions. Un exèrcit que manté amb fermesa tots els poders, que es basa en diversos centres de decisió i sobretot compta amb "el nervi de la guerra", una peculiaritat que no es produeix en tots els països que uneixen les seves forces a l'actual revolta generalitzada.

Però el punt feble d'aquesta joventut rebel a Algèria és la manca d'una veritable elit, que no sigui corrupta i que parli el seu llenguatge, per orientar-los i conduir-los cap a la victòria de la manera més pacífica possible. Però potser l'elit sorgirà per si mateixa i veurem una nova fase d'una llarga lluita per la llibertat que donarà lloc a una aliança amb opositors que encara hi ha en els sindicats autònoms, dispersos dins de les estructures dels partits obsolets i antiquats i, finalment, amb els que formen la majoria silenciosa desil·lusionada per les traïcions i les decepcions constants.

Estem assistint a un intens i notable anar i venir diplomàtic d'Europa a Amèrica i a través dels països veïns directament afectats pel cicló, per aturar la revolta i limitar-la a la plaça Tahrir, de manera que es podreixi i se n'eviti el contagi als països amb "estabilitat" com l'Aràbia Saudita, per exemple. Tot això deixant fer l'excepció tunisiana, almenys de moment.

Fins i tot amb Mubàrak aïllat -ja que la revolta egípcia s'ha centrat més en la seva persona, que simbolitza el règim-, fins i tot després de les negociacions molt intenses pel canvi, l'exèrcit, que va jugar els primers dies -amb molt tacticisme- a favor de la neutralitat, comença ara a mostrar el seu veritable rostre, a marcar la seva presència: és a dir, una posició pesada i inevitable, com a tutor no només de l'estabilitat, també de la totalitat del poder.

Ara les preguntes són: quin serà el resultat final?, com es farà la transició? Això si hi ha una transició completa, perquè els islamistes han estat demonitzats fins fa molt poc i segueixen reduïts a la seva mínima expressió per la pressió d'una opinió pública inspirada per un sentiment de culpa. Però la força política islàmica està ben organitzada i és molt pragmàtica. Tenen el mateix discurs, les mateixes posicions, des d'Egipte fins a Tunísia. Curiosament, aquest islamisme recorda el discurs i la posició que tenia el FIS algerià a l'inici de l'obertura democràtica del 1990: un partit que acceptava el joc democràtic com qualsevol altre. Cal que s'aprengui la lliçó de la tragèdia algeriana per evitar errors.

De moment, a Egipte hi ha hagut una ruptura en la continuïtat política que els aliats externs volien. Potser és massa aviat per parlar de revolució? A Egipte i Tunísia, després de la tempesta i l'eufòria cal fer una metamorfosi: de la revolta a la revolució. Els dos pobles que van aconseguir expulsar els seus dictadors han de gestionar una transició a fons. Depenem molt de la joventut i del seny de conduir una lluita pel progrés i la llibertat.

El suport a Mubàrak i, a través d'ell, al seu règim era i és més important del que imaginem. De fet, que aquest règim estigui caient en aquests moments obre les portes a l'aventura democràtica a tots els pobles de la regió, que segueixen els esdeveniments amb preocupació i amb l'esperança de poder accedir a la democràcia per la mateixa bretxa. Això és el que espanta els règims al poder i els seus aliats. Tenen por de veure aquests països obtenir la seva veritable independència i sobirania, perquè això faria canviar els mapes de la zona i posaria en perill els seus interessos. La por és que la lluita pel canvi vagi primer contra els règims i els seus símbols però acabi anant contra els seus aliats. Per això el temps juga en contra dels que protesten. Perquè la veritable aposta no es fa pel bé del poble, ni la seva llibertat, sinó simplement per protegir uns interessos. Com va dir Chomsky, és "l'interès abans que l'home".

Als règims i especialment als veïns de Tunísia -on sí que s'ha lluitat de manera pragmàtica en una revolució triomfant-, països com Algèria, Líbia, el Marroc, el Sudan i l'Aràbia Saudita, hi predomina un silenci còmplice, una lluita des del poder per avortar i minimitzar la tempesta, una tempesta que fins i tot va arribar a París i que ha arribat a sacsejar la llunyana i pròspera Xina.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT