Publicitat
Publicitat

Caricatura de si mateix / Per la porta del darrere

Caricatura de si mateix

Mariano Rajoy va fent tentines. Anuncia mesures en què no creu. Imposa, a la força, retallades contràries a les seves conviccions. Apuja els impostos que va dir que abaixaria. Ha d'empassar-se paraules dites des de l'oposició, promeses fetes en campanya i debats electorals sencers. Té majoria absoluta però no pot triar. Està lligat de mans i peus. Admet que Espanya ja no té llibertat d'escollir. És tan nacionalista (espanyol) com el perimer però -la paradoxa és sagnant- serà el president d'Espanya que més sobirania li tocarà cedir. I fins i tot The Guardian li recorda el seu episodi de los chuches (" Va a subir el IVA de los chuches, también "). Mariano Rajoy, en sis mesos, s'ha convertit en una caricatura de si mateix i aquest any ja no li quedaran ni ganes de fer de comentarista de la Vuelta per a TVE ni del Giro per a Veo7. El seu drama és que feia vuit anys que esperava arribar a la Moncloa, un fet que creia que se li havia arrabassat injustament el 2003, i quatre dies després de desempaquetar les caixes de la mudança es troba que el món se li esberla als peus i només el futbol li dóna alguna alegria. Tan sols en aquest àmbit ho té tot en ordre: la Lliga per al Madrid, l'Eurocopa per a Espanya.

Com a consol, a Rajoy li queda la claca. Els seus encara el vitoregen. Si més no, públicament. Els aplaudiments de dimecres de la bancada popular quan Rajoy anunciava apujades d'IVA i retallades als sindicats i als funcionaris em van recordar aquelles paraules de Pilar Manjón, la portaveu dels afectats de l'atemptat de l'11-M, que en la comissió d'investigació va renyar els diputats. Afligida, els va preguntar: " ¿De qué se reían, señorías? " Els va donar una lliçó. Veient els aplaudiments d'abans-d'ahir, sabem que és una lliçó que a la Carrera de San Jerónimo encara no han après.

Per la porta del darrere

Els 65.000 milions que Mariano Rajoy pretén estalviar amb el cop de destral anunciat dimecres coincideix -oh, casualitat- amb els 65.000 milions del rescat dels bancs segons van establir les auditories de Rolan Berger i Oliver Wyman. És a dir, el rescat financer als nostres banksters el pagarem nosaltres, els ciutadans. Tota la resta és fer volar coloms. Malgrat aquesta evidència, i un memoràndum de condicions imposades per Europa que és molt explícit, el govern espanyol continua negant la intervenció d'Espanya i fins i tot intenta maquillar el nom d'un rescat financer que si no s'hagués produït ens hauria ensorrat per sempre. La falta de transparència, les mitges veritats i la mentida fa molt temps que s'han anat instal·lant en el nostre poder polític. Potser Rajoy no recorda que Nixon no va haver de dimitir per haver ordenat espiar el quarter general del Partit Demòcrata sinó per haver mentit al Congrés, negant qualsevol vincle amb l'afer. O potser sí que ho recorda. Però també sap que a Espanya, si les promeses electorals ja són paper mullat i ningú no en fa inventari, les mentides encara penalitzen menys. La corrupció -això també ho ha vist en Mariano al País Valencià- tampoc passa factura electoralment. Aquí es neguen evidències, s'inflen currículums, s'engreixen comptes corrents i mai no passa res. Per un imputat, tres dimissions i quatre detencions, la majoria dels que ens ha dut fins a aquesta situació campen per on volen i diria, fins i tot, que es riuen de nosaltres en la intimitat. Per a un president del govern hi ha una cosa pitjor que mentir i actuar a contracor. És fugir per la porta del darrere. Malament rai si un president ha de sortir d'amagat del Congrés. Si no pot ni donar la cara davant la gent, si no sap aguantar el xàfec, només li queda un camí.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT