Milers de catalans decidiran si van a votar i qui votaran durant aquesta última setmana de campanya. Si fem cas del comportament de les últimes eleccions, potser decidiran a la porta del col·legi electoral. Dels errors i en part dels encerts que reverberaran als mitjans i a les xarxes dependrà l’estat d’ànim amb què els votants decidiran si paga la pena sortir de casa. De moment, a jutjar pels indecisos i la baixa participació que anticipen les enquestes, caldrà que s’animi molt el panorama, especialment en el camp sobiranista, que està més desmobilitzat que el constitucionalista.
Atents als errors
La campanya comença a escalfar-se i serà ara quan es cometran els primers errors. Quan l’elector s’ha de posar en el pitjor dels escenaris per decidir a qui fa confiança o més aviat a qui vota malgrat totes les decepcions i pactant amb la realitat. Fruit d’un moment de rauxa o d’un càlcul més, la crisi que va obrir Pedro Sánchez amb la seva espantada s’ha convertit en les enquestes en una millora del suport a Salvador Illa, a qui l’enquesta de YouGov per a l’ARA dona tres diputats més que fa una setmana. L’emocionalitat sanchista, encara que faci enrojolar pels efectes populistes, dona rèdits al candidat del PSC.
Però res no estarà lligat fins diumenge a la nit, perquè la campanya reservarà sorpreses, i tampoc no sembla que sigui fàcil formar govern l’endemà. De moment, el PSC ha tingut el primer ensurt en les últims hores. Illa i la cap de campanya, Lluïsa Moret, havien construït un itinerari en positiu per intentar oblidar el 155 i centrar-se en la gestió futura. Fins que Matías Carnero, sindicalista institucional, ha recordat que l’esperit de pacificació no és universal i que alguns volen revenja. Tampoc no l’ha encertat Illa parlant de Lérida i el Bajo Llobregat per seduir les restes de Ciutadans. El PSC necessita centrar-se i guanyar vots a totes les bandes sense fer por al catalanisme ni a l’espanyolisme, però voler tocar totes les tecles té el risc que es llegeixi com una impostura. Avui, alguns dels seus fien un govern en minoria al suport -potser extern- d’ERC si queda en tercera posició, però l’electorat republicà està dividit i hi haurà debat intern dels republicans si no queden segons.
Illa sap que té a l’abast guanyar les eleccions, però governar serà més complicat i caldrà molta responsabilitat de tothom per evitar una repetició electoral que no faria cap servei a la ciutadania.
Si Sánchez va centrar l’atenció durant la primera setmana, aquesta serà la dels sobiranistes. Pere Aragonès necessita sortir de l’atonia en què l’atrapa el pragmatisme de la gestió i Carles Puigdemont necessita traslladar la idea que la seva candidatura va més enllà de la seva restitució. En aquesta línia van els suports expressats pels expresidents Artur Mas i Jordi Pujol, que s’han prestat a posar la marca convergent en un Junts que intenta recuperar la fibra governamental més enllà de la resistència. Si bé el fitxatge d’Anna Navarro no ha aportat la imatge de solvència executiva que s’esperava, la presència de Josep Rull reforça la idea del retorn convergent en el fons i la forma.
La majoria sobiranista està aritmèticament en qüestió, podria dependre de l’extrema dreta, i els electors tenen massa recent que l’última legislatura, fins i tot amb la suma, ha sigut impracticable.
Res no és inevitable
L’enquesta de l’ARA detecta un suport social important a l’extrema dreta. A Catalunya no hi passa res que no passi a la resta del món, però tenim a les mans impedir que l’onada arribi. Res no és inevitable i tot depèn del teu vot.
A qualsevol taula on s’estableix una conversa diversa aquests dies es detecta l’enrabiada de les classes mitjanes per la pèrdua de poder adquisitiu, la por a la diferència especialment si és magribina, l’èxit de la identificació entre immigració i inseguretat en comptes d’immigració i pobresa, el descrèdit de la política de la gestió honrada. Frustrats els grans somnis, és fàcil buscar un boc expiatori, i hi ha dos partits disposats a sembrar l’odi i recollir el vot de protesta que pot embrutar-ho tot encara més. Si l’independentisme té algun sentit, no és per identitari i excloent sinó per inclusiu i aspiracional. L’extrema dreta ho és per les seves idees fonamentalistes, i no, no totes les idees són respectables. Ho són les persones, però no les idees. Hi ha ideologies tòxiques, i l’extrema dreta n’és una. Pensar que el vot de càstig no reverteix en l’autoflagelació és una ingenuïtat que es paga molt cara col·lectivament.
