Publicitat
Publicitat

Els límits d’Europa

Els europeus no comparteixen un mateix sentiment nacional. Desproveïts d’una matriu nacional única, l’heterogeneïtat dels seus interessos materials els impedeix de crear i mantenir una unió pressupostària real

La filosofia que hi ha al darrere del procés de construcció europea dels darrers anys és prou coneguda. Els fundadors de la Comunitat (després, Unió) Europea van apostar per la via de la integració econòmica amb l’esperança que tant els guanys comercials i monetaris que se n’havien de derivar com l’acceleració de la interdependència entre estats durien a la pacificació definitiva d’Europa, la creació d’una consciència política compartida a nivell continental i, finalment, l’articulació d’institucions polítiques comunes. El que va començar com la CECA, una comunitat europea del carbó i l’acer dirigida a gestionar conjuntament el cor miner i industrial que s’havien disputat França i Alemanya des de finals del segleXIX, va donar pas a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i l’establiment d’un mercat comú, la lliure circulació de béns i serveis i, gradualment, de persones, i un dret de competència unificat. Al seu torn, la CEE va infantar, després de moltes giragonses, l’euro i, com a culminació de tot aquest procés d’integració, l’arquitectura institucional de la Unió Europea.

Tenint en compte tots aquests avenços institucionals assolits des de la firma del Tractat de Roma que va establir la CEE fa seixanta anys (i dos mesos), no pot sorprendre que l’europeisme, que encara controla la política i els Parlaments dels països continentals, continuï creient en (i apostant per) la via de la integració econòmica (llegiu la unió fiscal) com a manera d’aconseguir la integració política, és a dir, els Estats Units d’Europa.

El Brexit és el símptoma de l’esgotament creixent del projecte europeu, almenys com l’han imaginat des de Brussel·les

És evident, però, que aquella estratègia ha entrat en via morta. La raó, en tot cas, va més enllà de la Gran Bretanya. El Brexit és el símptoma de l’esgotament creixent del projecte europeu, almenys com l’han imaginat des de Brussel·les. Però els britànics no van fundar la Comunitat Europea i, un cop a dins, no s’hi van casar emocionalment mai. Per això, la seva decisió de separar-se’n no la posa en perill d’una manera immediata. El problema de la UE és més estructural -el resultat directe del seu èxit-. La seva expansió fins a incloure 28 països i més de cinc-cents milions de persones impedeix, per definició, aprofundir en la creació d’una fiscalitat i d’un sistema de govern comú.

Des del final de la Segona Guerra Mundial, el nord d’Itàlia ha subsidiat el Mezzogiorno contínuament. Tot i que aquest flux unidireccional i constant de recursos ha generat protestes i moviments electorals com la Lliga Nord, la revolta del nord ha estat sempre fragmentària, esporàdica i inefectiva. Com que no es pot dir que el sud italià tingui el nord italià sota control militar o policial, l’única explicació plausible és que, amb totes les seves limitacions, Itàlia és una nació: una comunitat política constituïda per individus que se senten iguals, amb obligacions recíproques envers cadascun dels seus conciutadans i disposats, per tant, a patir les ineficiències i excentricitats d’altres regions. El cas d’Europa és tot l’oposat: els europeus no comparteixen un mateix sentiment nacional. Desproveïts d’una matriu nacional única, l’heterogeneïtat dels seus interessos materials els impedeix de crear i mantenir una unió pressupostària real.

La política monetària ha estat comuna. L’ajust fiscal, en canvi, no ha estat compartit a nivell continental sinó executat per cada país per separat

Davant d’aquesta realitat incontestable, els partidaris de la unió fiscal s’apressen a respondre que la unió monetària no és econòmicament sostenible sense una unió fiscal que compensi els possibles xocs negatius que puguin patir parts de la unió econòmica -el cas del sud d’Europa durant la darrera crisi-. Tanmateix, hi ha exemples històrics d’unions monetàries estables sense cap estructura de transferències fiscals interregionals. Fins a l’expansió de l’estat federal després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van tenir una sola moneda sense gairebé cap mena de flux fiscal entre estats. Aquest fet no va posar en perill aquella unió en cap moment. Simplement va forçar cada estat a suportar sol els costos fiscals o pressupostaris d’una crisi econòmica.

Això és, en bona mesura, el que ha passat a Europa durant la Gran Recessió. La política monetària ha estat comuna: el resultat negociat dins d’un Banc Central Europeu integrat meitat i meitat per nord-europeus i sud-europeus (i presidit per un italià). L’ajust fiscal, en canvi, no ha estat compartit a nivell continental sinó executat per cada país per separat (tot i que encotillat per normes acordades a escala europea, sovint aplicades arbitràriament). Aquest sistema no ha ensorrat la UE: l’únic que ha fet és repartir l’impacte de la crisi diferencialment. El drama grec potser va somoure la imaginació europea però no les bases de la Unió.

Es pot celebrar o lamentar (segons les idees polítiques o els interessos econòmics de cadascú), però l’estructura constitucional europea és gairebé impossible de modificar, precisament perquè Europa no és una nació amb ciutadans disposats a compartir els seus recursos fiscals i perquè avançar per aquest camí crearia unes resistències polítiques que acabarien de desintegrar la UE. Per tant, la construcció d’Europa només és possible per una via diferent, de caràcter polític (i judicial), que exploraré en una altra ocasió.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT