Publicitat
Publicitat

El petroli de Catalunya Més cultura a Sabadell El número 1 de Manel Campus de dubtosa excel·lència El tub del paper al vàter?

Certs indicis i una estructura geològica favorable van impulsar durant els anys 60 i 70 del segle passat una intensa prospecció petrolífera a Catalunya. Fora dels jaciments tarragonins, els resultats van ser molt minsos.

Paral·lelament l'Institut Geològic i Miner d'Espanya (IGME) va estudiar el potencial geotèrmic estatal i va identificar l'àrea prelitoral catalana (i en menor mesura, l'entorn de Lleida) com una de les més importants de la Mediterrània. Per desgràcia, les temperatures dels jaciments (entre 50 i 90ºC) no són prou elevades per produir energia elèctrica; però es pot afirmar que una de les regions més densament poblades d'Europa viu literalment damunt d'un sòl esplèndid. Fora de casos puntuals (a les termes de Montbrió, unes escoles de Lleida, etc.), estem desaprofitant una energia que és nostra, neta i constant, i que ens permetria estalviar en altres fonts més controvertides.

Fa anys que se'n parla des dels fòrums professionals, però l'ona sembla que no arriba als que han de prendre les decisions. Donada la crisi energètica actual, penso que cal plantejar la seva explotació planificada i estesa. M'agradaria que un mitjà de comunicació compromès amb el futur del país com és aquest se'n fes ressò i portés aquesta qüestió a l'àgora en benefici de tots.

Després de la dictadura va començar una lenta i dificultosa recuperació de la cultura catalana. En tots els pobles i ciutats de Catalunya, la societat civil i els poders locals han anat recuperant el progrés cultural que ens havien arrabassat. A Sabadell, la societat civil ha fet el mateix, però els diferents equips de govern no tan sols no han ajudat a elevar el nivell cultural de la ciutat sinó que més aviat l'han dificultat.

Es va rebutjar la constitució del Museu Tèxtil de Catalunya a Sabadell, van impedir la ubicació de la Filmoteca de Catalunya al Cine Imperial i amb aquesta decisió es va perdre l'Escola Universitària de les Indústries Audiovisuals i els museus municipals fan pena, entre moltes altres coses. Només cal comparar els equipaments culturals de Terrassa per poder constatar les mancances de Sabadell. Ens hauria de caure la cara de vergonya.

L'últim episodi d'aquest desori és que la revista Quadern , de gran prestigi i llarga trajectòria, ha quedat escapçada. Sospitem que és gràcies a les generoses subvencions que tant prodiga l'Ajuntament amb aquells que li lloen les excel·lències, que el dictat municipal ha passat per sobre del cos de redacció. El desacord ha comportat que el director i la majoria del consell editorial pleguessin. És una nova malastrugança que contribuirà a empobrir encara més el nivell intel·lectual de Sabadell.

Primer de tot voldria dir que el nou disc dels Manel m'agrada. I força. S'ha fet tanta propaganda del nou CD que ha estat número 1 de vendes a Espanya i mirant les dades veus que totes aquestes vendes han estat a Catalunya (exceptuant-ne un 8%). ¿Això no vol dir que els espanyols no compren discos i que un grup que agrada molt a Catalunya ha venut molt i prou? Així doncs, el que és important no és que un CD català hagi estat número 1 estatal, sinó que els Manel han aconseguit que la seva gent vulgui el CD i no se'l baixi il·legalment. Una gran fita veient com estan les coses.

Sóc estudiant i treballador de la UAB, a cavall entre biotecnologia i l'Institut de Neurociències. La UAB m'agrada, però avui no puc lloar-la. El 2009 va obtenir el reconeixement de campus d'excel·lència internacional. Desconec els criteris exactes del premi, però em veig obligat a dubtar d'aquest mereixement.

La tercera universitat espanyola en activitat científica no pot tenir un sistema de connexió a la xarxa tan deficient. Els temps canvien. Prenem apunts amb ordinadors, ens comuniquem amb professors i companys per correu electrònic. I un llarg etcètera. Avui dia, la connexió a internet és tercermundista. Tant Eduroam com, sobretot, per wifi. Per no parlar de les cobertures de telefonia mòbil. M'he pogut passejar per la UPC, Oxford o la Universitat de Nova York i, per exemple a la UPC (a pocs quilòmetres), la xarxa es pot captar sense problemes a uns carrers de distància. De les altres ni en parlem. Espero que la UAB estigui a l'altura de les excel·lències internacionals. A ciències estem indignats.

Veig amb estupor que una empresa de paper higiènic està fent publicitat amb una novetat: el tub que queda en esgotar-se el paper higiènic és biodegradable i "per tant" es pot llençar al vàter. En algun mitjà digital, aquest invent apareix fins i tot com a "ecoproducte". En diversos llocs del món civilitzat, també aquí, m'ha arribat el missatge que al vàter hi ha d'anar el que hi ha d'anar i res més. En alguna campanya ens han dit que el vàter no és una paperera. Tenia entès que un excés de cel·lulosa i altres materials a les aigües residuals dificulta la feina de les estacions depuradores. En què quedem?

¿Volem ser responsables i fer que el paper torni a ser utilitzat, fent servir els contenidors blaus, o ho tornem a llençar tot al vàter perquè hi ha noves tecnologies que desconec que fan que això no sigui un problema per al tractament de les aigües residuals? Potser seria interessant que algun expert en sanejament es pronunciés i ens digués a tots què és més raonable. No què és més còmode, que ja ho sabem.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT