Cinc tesis sobre el 27-S
1. L’independentisme ha virat a l’esquerra. L’eix s’ha desplaçat. En buscar refugi en la llista única, el nacionalisme moderat s’ha desdibuixat. Aquesta evolució desmenteix dos tòpics recurrents: que tot independentista és nacionalista i que l’independentisme —en tant que expressió del nacionalisme— és un instrument de dominació de la burgesia catalana. Es confirma la secularització de l’independentisme. Estar a favor de la independència i voler un estat propi no té per què ser fruit de cap raó identitària o creença nacional, sinó que pot ser una opció de raó pràctica o instrumental.
2. L’independentisme té espai per créixer. A l’independentisme li queda encara molta feina per fer en l’acumulació de capital electoral, que és la principal arma de què pot disposar. Alguns sustenten que ha tocat sostre, que ja no té gaire més recorregut. Com diuen els sociòlegs, la societat catalana està, fent números rodons, en un 40-40-20. Un 40 per cent per la independència, un 40 per cent per reformar el regim polític vigent i un 20 per cent per la conservació de l’statu quo. El 40 per cent del mig és potencial terra de missió per a l’independentisme. Són sectors que, per adherir-s’hi, demanen motius pràctics més que sentimentals. Senyals convincents que amb la independència aniríem millor.
3. No es pot estar sempre en situació d’excepció política. No es pot fer un govern només per executar un full de ruta independentista, de dubtosa execució pràctica, donades les relacions de forces existents. Cal definir una política econòmica i social, donar governabilitat al país. I cal superar el període de les mitges paraules i de les restriccions mentals. Durant la campanya ha resultat patètic veure Romeva tirar pilotes fora quan es parlava de corrupció o de la gestió del govern anterior, dir que els temes amb què no s’està d’acord s’aparquen, i fer un discurs cada cop més insuls. Per governar junts, els membres d’una llista amb tanta diversitat ideològica com Junts pel Sí han de parlar clar, no eludir les qüestions incòmodes, i pactar un programa satisfactori per a tots. Si opten per amagar-se sota el paraigua de la independència i defugen les qüestions que cremen, aquesta legislatura serà curta i no pas perquè hagi assolit els objectius del full de ruta.
4. El discurs de la fractura conté una certa voluntat preformativa. S’insisteix en els perills de confrontació entre catalans i de fractura de la societat. Al meu entendre la fractura real que hi ha a Catalunya és la social: les profundes desigualtats que han crescut enormement amb les polítiques d’austeritat. Em sembla difícil de sustentar que hi ha una amenaça de confrontació política violenta quan portem tres anys de mobilitzacions massives i de debats polítics carregats de paraules gruixudes i la conflictivitat al carrer és pràcticament inexistent. La insistència en la fractura de la societat catalana com a fruit del sobiranisme és més tàctica que descriptiva. Busca cohesionar el sector unionista i atreure els que dubten transferint a Catalunya un model de dos comunitats semblant al del País Basc.
5. Que el president Mas no sigui reelegit podria allunyar part de la dreta catalana de l’independentisme. El president Mas, imputat aquest dimarts, ha jugat un paper important en aquest procés, perquè era el que tenia la firma i l’ha feta servir en moments clau, i perquè no l’ha frenat en cap moment, malgrat que tant Madrid com els poders econòmics confiaven que ho faria. Però des del fiasco electoral del 2012, en què es va postular per dirigir aquesta aventura i va rebre un càstig important, mai l’ha liderat del tot. La prova evident és que ni tan sols ha encapçalat la llista unitària. El mite del seu lideratge és en bona part una construcció dels seus adversaris, començant pel govern del PP, en la seva obsessió per posar rostre a l’enemic i creure’s que si el descavalcaven a ell liquidaven el problema. Mas ha arrossegat l’ombra del passat de CDC, i això és un llast. Però la seva partença podria ser un risc per a l’independentisme en la mesura que pugui provocar la retracció del sector més conservador: els que et diuen que han seguit votant Mas perquè el procés no caigui en mans de l’esquerra. La gent de dretes és unitària fins que sospita que ja no té la paella pel mànec.
