Publicitat
Publicitat

Cranis cràpules (i 2)

La setmana passada els parlava del destí d'alguns cranis famosos. La tesi és que les peripècies que viuen no són del tot aleatòries, o almenys reflecteixen els valors de la seva comunitat humana. Que els estudiants anglesos juguin a futbol amb el cap de Jeremy Bentham és una lloa a un dels valors britànics per excel·lència, la irreverència, mentre que el destí incert del crani de Pancho Villa parla d'un Mèxic truculent. Pel que fa a Espanya, només he trobat un cas mínimament interessant, i que si reflecteix algun valor seria la cutrez . És el cas del crani de l'afamat Papa Lluna.

Els seus ossos descansaven a Illueca, a l'Aragó, fins que el 1710, durant la guerra de Successió, la localitat va ser ocupada pels francesos. Aquests van saquejar la tomba amb l'esperança de trobar grans tresors. No va ser així i la soldadesca, enfurismada, va llençar l'esquelet per un barranc. Només se'n va recuperar el crani. L'any 2000 un parell de xoriços van robar-lo. Van exigir un rescat en una nota plena de faltes d'ortografia, i eren tan barroers que la policia no va tenir cap dificultat a detenir-los. Però l'autèntic exercici de cutrez va venir després, quan les autoritats aragoneses van declarar el crani del Papa Luna Bé d'Interès Cultural.

Quina diferència amb l'estil francès! Com els comentava en l'anterior article, França va recuperar el crani de Descartes tres-cents anys després de la seva mort. I què van fer? Omplir paperets administratius? Fer declaracions ridículament buides? No. El van dipositar al Musée de l'Homme , en una urna transparent per a la pública admiració. Només hi ha una manera de santificar una relíquia: dur-la a l'altar.

I ara m'hauran de tolerar un parèntesi. Quan vaig pensar aquests dos articles no tenia previst -els ho asseguro!- que entre l'un i l'altre matarien Bin Laden. Un episodi decadent, embrutidor, lamentable. I no perquè Bin Laden hagi de ser plorat, esclar que no, sinó pel que implica de barbàrie. Em permetran, doncs, un incís.

Pertanyo a una generació que va ser educada en els valors occidentals, és a dir, americans. I ens van educar a través del món audiovisual. És a dir: la tele i els còmics. Amèrica ha estat capaç de convertir els seus valors en una narrativa. Els seus principis són una afirmació, sí, també un relat. Vam aprendre el que era la civilització gràcies al cinema. Les pel·lícules del Far West no són una apologia del salvatgisme sinó de la justícia. La placa del xèrif no vol dir que pot matar; vol dir, justament, que no pot matar de qualsevol manera. Spiderman no era un heroi qualsevol. El que el convertia en un superheroi no era la força, l'agilitat o les teranyines que li sortien dels canells. Si Spiderman era superior als dolents era per un principi que afirmava constantment: "Un gran poder implica una gran responsabilitat".

En el que potser és l'episodi més famós de la història mundial del còmic, el Follet Verd mata Gwen Stacey, la nòvia de Peter Parker. Increïble, oi? El Follet Verd va matar la Gwen! Fins a aquells moment estàvem acostumats a còmics com Astèrix o el Capitán Trueno, on els bons mai no es morien. A Spiderman sí: l'adorable Gwen és assassinada pel pèrfid Follet Verd. Quan Peter Parker ho sap, es vesteix de Spiderman, boig de ràbia. S'enfronta al Follet Verd i li fot una pallissa de por. Però no el mata. Tot i la temptació, Peter Parker atura els cops. "Si el mato", es diu, "el Follet Verd haurà guanyat perquè m'hauré convertit en algú com ell". Recordo que vaig llegir aquest episodi amb tretze anys, i que va ser més formatiu que totes les classes de religió juntes. I ara ve un xerif negre i mata el Follet Verd.

Sí, ja ho sabem; aquest és el temps dels cínics. Una corrua de comentaristes polítics ja s'han afanyat a dir que la realpolitik és així, que principis i política són com oli i aigua. I ho diuen amb una satisfacció opulenta, com si el fet de ser més malparits els fes més intel·ligents. I altre cop, un crani escenifica les nostres contradiccions.

El cas de Bin Laden és el del crani postmodern: ja no cal crani. Com tots sabem, el cos és al fons del mar. Però l'atenció continua pendent del cap: ha de publicar l'administració Obama una foto del crani tirotejat? Quina profunda hipocresia, la nostra. Matar està bé; ensenyar els forats de les bales és dolent. No estem en contra de la mort, sinó de la lletjor de la mort. Els militars han guanyat medalles. I Obama segurament haurà guanyat les eleccions. Però i el que hem perdut? Hem fet exactament el que Bin Laden volia: una mort que l'ha dut de pet al paradís. El que de debò l'hauria mortificat, i desmitificat, és vestir-lo de taronja, acarar-lo a les seves víctimes i jutjar-lo a plena llei.

És curiós pensar-ho, però la millor definició del que és alta política la va fer un estudiós de la guerra, Basil Lidell Hart. És una definició immortal. I que demostra la mediocritat dels dirigents contemporanis. Diu així:

"Un polític guanya una guerra; l'estadista guanya la pau".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT