Publicitat
Publicitat

'Cuando vayas a Madrid, chulona mía'

Si entreu al Museu Reina Sofia de Madrid pel carrer del Doctor Mata, ensopegareu amb el vell edifici neoclàssic encarregat per Carles III, l'antic Hospital de San Carlos. És una baluerna funcional i desangelada que l'any 1986 fou convertit en seu del Reina sota el guiatge segur de l'aleshores ministre de Cultura, Javier Solana. Si en canvi hi entreu per la Ronda de Atocha, ho fareu a través de la gran plaça porxada, part de l'ampliació encarregada a Jean Nouvel, inaugurada el mes de desembre de l'any 2001, arquitectura arrelada en les mesures i desmesures de finals del segle XX, en què l'escultura Brushstorke de Roy Lichenstein fa el paper de font en el centre d'una àgora buida i majestuosa.

El Reina és un túnel del temps que permet reflexionar sobre Madrid com a capital de l'Estat. Les dues entrades ens ofereixen el relat de l'evolució de Madrid com a capital, i per tant el relat que els polítics espanyols del darrer quart del segle XX volien oferir al món, però sobretot als seus propis ciutadans i ciutadanes, d'ells mateixos. Darrere de les façanes, de les obres d'art i de les col·leccions fetes amb més o menys encert, segons opinin els uns o els altres, hi ha un "nosaltres som això, família".

La capital, qualsevol capital, amb el seu conjunt de museus, edificis institucionals, seus corporatives, avingudes, teatres i cafès, és un aparador a través del qual expliquem, però també ens expliquem. Un aparador que ha de dir coses que siguin comprensibles als qui ens vénen a veure, però que necessàriament ha de dir allò que som, allò en què ens reconeixem.

A primers dels anys 80 una nova generació d'espanyols es posava al capdavant dels comandaments de l'aparell de l'Estat i mirava de donar un tomb a la roda del timó. Javier Solana pertanyia a aquesta generació de polítics. Nét de Salvador de Madariaga, format al Colegio del Pilar, passat per les universitats nord-americanes durant els anys 60 i militant del PSOE des d'aleshores, Solana fou nomenat ministre de Cultura l'any 1982. Solana ho va tenir clar: calia saltar la tanca del Prado, calia enriquir l'aparador, calia explicar als espanyols, i de retruc als estrangers, com s'havia d'entendre Espanya a partir d'aquell moment. Per entendre'ns, era el moment de reivindicar Picasso, Miró, Dalí, Juli González, Gargallo com a elements clau d'una Espanya fins aleshores embarrancada en el llot d'un Siglo de Oro explotat fins a l'angúnia. Calia posar aquesta obra al centre de Madrid, a tocar del Prado. D'aquí l'elecció de l'Hospital de San Carlos. Un edifici en què era important l'ànima, la potència del lloc, i fins i tot l'aire de modernitat que arrossega tot allò que té Carles III com a inspirador. Recarregant-se d'avantguardes del segle XX, es desempolsava el Barroc i es regenerava el relat. "Ei, família! També som tot això, Espanya és això." Sí, el lloc on s'implanten les institucions és important.

Solana, Semprún, Solé Tura i Alborch, quatre ministres de Cultura per bastir i per consolidar un relat en què la regeneració de l'ànima d'Espanya estava en joc. Al cap i a la fi, els ministeris de Cultura, inventats per De Gaulle i per Malraux precisament l'any 1959, han de servir per al que han de servir. Després vingueren els governs del Partido Popular, amb ministres de Cultura com Esperanza Aguirre, Mariano Rajoy i Pilar del Castillo. Foren els anys de l'ampliació de Nouvel, però també els anys de les M-40 i 50, els anys de les constructores, de la llotja del Bernabéu i del trío de las azores . Foren els anys de les Torres Kio, avui Caja Madrid, ja empetitides per les Cuatro Torres de l'antiga Ciudad Deportiva del Real Madrid. Després de tot això, els governs Zapatero.

Quan ara fa tres anys Manuel Borja-Villel va ser nomenat director del Reina, tenia com a missió recarregar l'ànima minvada del Centro, i ho ha fet. Mai com ara el Museu no ha explicat tan bé què és Espanya, o què és allò que alguns voldrien que fos Espanya. Ho ha fet integrant els dos edificis, i sobretot reinterpretant la història de l'art a Espanya, convençut que el segle XX espanyol és un segle fonamentalment català des del punt de vista artístic. L'aparador projectat per Solana mostra amb més força que mai aquesta ànima extraviada d'Espanya.

Madrid, l'aparador d'Espanya, s'esllangueix entre la potència d'allò que voldria assimilar i la buidor del que és capaç de produir. És la lluita entre les ànimes contraposades dels quatre gratacels manieristes de la Castellana i la possibilitat de l'aparador modern i integrador del Reina actual. Possiblement els catalans sortim perdent igualment en l'una i en l'altra. Ja n'escriuré més endavant. No parlo de Catalunya, avui. Parlo tan sols d'ells. Ells que lluiten entre fer-nos anar a Madrid per compartir un tros de la regeneració necessària d'Espanya i d'Europa, o senzillament, chulona mía , per fer-te passejar pel vestíbul del gran hotel a la base de la Torre Sacyr, alfombrarte con claveles la Gran Vía y bañarte con vinito de Jerez .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT