Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Desitjar que els vagi (ens vagi) fatal

El rescat i el ridícul espanyol disfressant-lo tenen danys col·laterals en la confiança europea i en la de tothom, però tenen una conseqüència encara més greu. La distància entre els nostres representants i nosaltres creix tant que acabem desitjant-los el pitjor. Oblidant que el pitjor per a ells serà també el pitjor per a nosaltres, perquè encara que no ens agradi són els nostres governants, i qui els castigui a ells ens castigarà a nosaltres. Això explica que ahir molts gairebé celebraven que Rajoy i De Guindos fossin criticats a tot el món, o que els mercats no premiessin la injecció de milions a la nostra banca. I sí, torno a dir la nostra banca, perquè ens agradi o no, tinguin més o menys grau de culpa, si a ells els va malament a nosaltres també ens hi anirà. A vegades hi pot haver una triple distància, si és un govern que no sentim nostre, és d'un partit que no és el nostre i a sobre considerem que ho fan molt malament i per tant mereixen no sortir-se'n. El drama és que som en un precipici i ells lideren l'expedició. Segurament estan perduts, segurament ens porten per un camí equivocat, però no se m'acut res pitjor que acabar desitjant que s'equivoquin i puguem dir que tenien la raó, si tenir la raó és confirmar que ens aboquen al desastre. Per a mi aquest és un dels riscos que vivim aquests dies, acabar tenint ganes que els vagi (que ens vagi, doncs) fatal.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT