Publicitat
Publicitat

CADUCA ALS TRES MESOS

Edu i jo

Eduardo Zaplana va aterrar a València amb fama de liberal. El nacionalisme va rebre el rumor amb una certa satisfacció, delerosos, també part de l'esquerra valencianista militant del PSOE (què féu encara en eixa banda de pardals en desbandada?), de disposar d'una dreta civilitzada, lluny de les actituds violentes del Búnquer Barraqueta. A la fi, diguérem, un interlocutor que si canvia el govern (aleshores presidia la Generalitat Joan Lerma, permissiu amb el valencianisme) la llengua i la cultura no n'eixirà malparada (o malparida).

De fet, el periodista J.J. Pérez Benlloch, bon columnista i un històric de l'esquerra i el valencianisme des dels temps del franquisme, ens va convocar a un sopar amb Zaplana, llavors candidat, per tal que el coneguérem millor i ens ratificàrem amb el seu esperit de lliure pensador.

Triàrem el restaurant Bermell, al barri del Carme. Potser n'érem vuit o deu, tots adscrits al valencianisme i l'esquerra. La majoria van demanar discreció, cosa que a mi em va molestar. No entenia per què en una democràcia si un candidat, siga del partit que siga, vol exposar els seus arguments havia de ser d'amagat. Així doncs, vaig contactar amb Josep Torrent, aleshores cap de la secció política del diari Levante-EMV , per informar-li de l'hora i del lloc de la cita.

A la taula em vaig posar al costat d'Eduardo Zaplana, assumint, amb totes les conseqüències, la responsabilitat de publicitar l'encontre. Poc abans que s'iniciara el sopar es va presentar un dels fotògrafs del diari. Es va armar un canyaret de l'hòstia, amb protestes de la majoria dels assistents, amb Edu reiterant que ell no havia cridat la premsa i jo dient-li: " Hombre, Eduardo, esto no es correcto ". A la fi es féu la foto amb algun desertor que es va alçar de la taula. El que vingué després no té gaire importància: foto a la tercera pàgina, la més visible. Aquella nit, Zaplana va quedar com un liberal que l'actuació política posterior desmentiria.

Sent president de la Generalitat vaig anar a veure'l dues voltes per iniciativa d'ell o dels seus assessors. Li vaig fer una petició, que retornara les subvencions a les revistes El Temps i Saó. Em va dir que sí d'immediat (no ho va fer). En el primer encontre li vaig dur, signat, el llibre Gràcies per la propina en castellà, tot respectant, jo sí, la seua llengua. Amb sinceritat em va confessar que no havia llegit res meu; amb honradesa li vaig respondre que estàvem empatats, jo tampoc l'havia votat.

En la segona trobada, vaig recriminar-li que no havia complit la seua part del tracte entre cavallers (la meua era no insultar-lo des dels mitjans de comunicació). De nou es va comprometre i de nou em va fallar. En un acte públic del Consell Valencià de Cultura, del qual jo n'era membre, em vaig negar a saludar-lo davant de tota la premsa (un fet a consciència perquè tinguera ressò). Tot seguit, els periodistes vingueren a preguntar-me. Vaig declarar que la Generalitat havia retirat el nom d'Enric Valor d'un institut, crec recordar del mateix poble que el senyor Valor.

Anys després vaig entrar a una botiga de roba del centre de València. Era un dia d'hivern i circulava poca gent pels carrers. A la porta hi havia un parell de cotxes oficials amb xofers i guardaespatlles, però no ho vaig relacionar. Així que vaig entrar un dels empleats em féu un senyal amb el cap. Allí estava ell, Edu, d'esquena a mi, inclinat mentre observava, palpava i comprovava la qualitat d'unes corbates, òbviament de seda. M'hi vaig acostar i el vaig saludar. Amb prou feines ens diguérem "Hola i què tal". Aleshores circulaven per València molts rumors sobre ell, que no ressenyaré perquè mai es van confirmar. Sí que puc parlar del preu de les corbates. Amb una d'elles jo em podia haver comprat un traje , però no en faig servir. No és la meua vestimenta preferida, i d'altra banda només conec els de Gürtel per la premsa, organització que Zaplana mai no va necessitar atès que és més llest que el tontito de Paco Camps.

Per interès professional, Edu sempre em va interessar com a personatge. Un individu que sent alcalde de Benidorm, en una conversa telefònica intervinguda, diu que està en política per fer-se ric i ho aconsegueix, és un element sucós.

Un amic comú (ja veieu que eclèctic que sóc en les amistats) va intentar que ens reunírem a dinar. No paga la pena, li vaig dir, el que vull saber no m'ho contarà.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT